EL FUTBOL DE LA DESESPERACIÓ
Un club de futbol d’Agadèz, al Níger, presidit per un traficant, fitxa migrants subsaharians a canvi de portar-los cap a Europa a través del desert
Un tr fica tdel ciu t nigeri na d’A a r ofe ixc ar de franc el desert de ara als emigrants que accepten jugar una temporada en el seu equip de futbol.
“Si jugo tres mesos més, el president pagarà el meu viatge a Líbia i la Mediterrània”
L’amo del club guanyava 30.000 euros al mes com a traficant; ara només vol futbol
El 2016 fins a 334.000 migrants van passar per Agadèz, al Níger, clau del trànsit a Europa
Agadèz sempre ha estat una ciutat discreta; ara és clandestina. Punt estratègic de les rutes caravaneres d’or i sal del segle XV, la vila encara funciona com a lloc de trànsit i és l’últim punt des de l’Àfrica subsahariana abans que el desert estigui per tot arreu. El 2016 va ser l’epicentre descarat de la migració africana cap a Europa: 334.000 subsaharians van passar per la ciutat en el seu trajecte, via Líbia, cap a la Mediterrània, en un negoci milionari –cada dia 200 cotxes sortien cap al nord– que va omplir les butxaques a traficants i autoritats corruptes.
Tot i això, els últims mesos Agadèz s’ha omplert de murmuris. La implementació a finals del 2016 de la llei 036 contra el tràfic il·legal de migrants al Níger, impulsada per la Unió Europea (UE), ha canviat el negoci. Ja no es fa res a la llum del dia.
Però es fa. Si és necessari, s’amaga darrere d’una pilota. El Nassara Agadèz FC, propietat d’un traficant, fitxa els millors talents migrants que passen per la ciutat i els paga amb una possibilitat: quan s’acaba la temporada els permet pujar de franc en la part posterior d’un dels seus totterrenys perquè es juguin la vida travessant el desert cap a Líbia.
És un canvi entre l’interès i la desesperació. L’amo del club, que jura haver abandonat el transport il·lícit d’éssers humans, vol pujar a primera divisió, en què els ingressos dels patrocinadors són sucosos, i els migrants volen accedir a un viatge cada vegada més inaccessible.
La clandestinitat ha disparat els preus. Fa tres anys, abans que l’Executiu –ubicat a la capital del Níger, Niamey– prohibís transportar els que no són nacionals i multipliqués els controls policials, el trajecte costava 250 euros per persona. Ara el viatge d’uns quatre dies pel Sàhara, embotit amb una trentena de migrants en la part posterior d’un vehicle, no baixa dels 530 euros. Una fortuna per a moltes persones.
Per això no és estrany veure’ls entrenar amb tant de fervor. Morgan Emmanuelle juga a futbol com si volgués trencar la sorra sota els seus peus. Quan el sol allarga les ombres, a l’esplanada de terra del camp d’entrenament, se senten bufs i fa pudor de suor. Als seus 20 anys en Morgan és dels més joves al camp, però ningú no ho diria. Alt i de complexió forta, es bat amb ferocitat amb els defenses per agafar la pilota i, quan la rescata del cel, envia uns cacaus descomunals que encongeixen el porter. No para de córrer.
Quan s’acaba el partidet, amb la samarreta groga xopa de suor, en Morgan aclareix per què tant d’esforç: perquè vol marxar. Va ser pel futbol, diu, pel que va marxar mesos enrere de Benin City (Nigèria), amb l’objectiu d’arribar a Europa, on somia jugar algun dia. I va ser per aquesta mateixa passió per la qual va fitxar pel Nassara FC, perquè era la seva única opció de continuar.
“Si jugo tres mesos més, el president pagarà el meu viatge a Líbia –explica en Morgan–. És el tracte. Vull jugar a França o a Alemanya”.
En Morgan és l’únic que no parla en murmuris, i els seus companys li fan notar la seva indiscreció. De seguida canvia de tema i esmenta l’ivorià Didier Drogba, el seu jugador referència des de nen, per esquivar més preguntes sobre els seus plans i el seu patrocinador. Ningú no vol destapar el pastís perquè les conseqüències són rigoroses. Des que s’ha implementat la nova llei, el Govern nigerí ha detingut gairebé 300 traficants i xofers de combois migrants i ha confiscat 169 vehicles.
El president del club de futbol, el traficant Baixir Amma, és el primer interessat a dissimular. Sempre camina amb unes crosses grises (de nen una mala injecció d’antibiòtics el va deixar coix) i és amable quan aquest periodista s’acosta a preguntar. Nega rotundament que els jugadors migrants de la plantilla –tres nigerians, un malià, un liberià i un ivorià, encara que n’hi ha algun més a prova– juguin a canvi que ell els porti a Líbia. “Això era abans del 2016, quan era traficant, però ara ho he deixat i els dono un salari, allotjament i fins i tot dinar”, assegura.
Amma diu que fins i tot aconsella als jugadors del seu club que no continuïn amb el viatge cap a Europa perquè el trajecte ara és més perillós. “Però després, si ells ho volen intentar, no
puc fer res per aturar-los”, conclou.
En les seves advertències sí que hi ha veritat. Per Tcherno Amadou Bulama, expert en migració i membre de l’associació pels drets humans nigerina Alternative Espaces Citoyens, el gir de la política migratòria de la UE ha sumat encara més perills. “Abans s’esforçava a impedir que els migrants entressin al seu territori, ara intenta impedir que els migrants surtin de casa seva o puguin avançar. És com si a un ocell li deixes aixecar el vol però no aterrar. El condemnes”.
Segons en Tcherno, les rutes actuals són més llargues i nocturnes per evitar els controls de la policia, i alguns conductors, per la por de ser detinguts, abandonen els passatgers al desert. “El Sàhara –adverteix– s’està convertint en un enorme cementiri a cel obert. No hi ha xifres oficials perquè els cossos a la sorra desapareixen enterrats en poques hores i no hi ha rutes marcades, però hi ha més morts al desert que no pas al mar”.
Per demostrar que està net, el president del Nassara FC subratlla que informa les autoritats i allotja els seus jugadors estrangers a prop de casa seva, en un antic gueto, com es coneix a les cases furtives, sense finestres, en què els migrants esperen amagats el senyal per pujar als totterrenys i travessar el desert.
Hi ha desenes de guetos similars, i actius, per la ciutat. Amma admet que el club s’ha construït gràcies als diners de la migració il·legal perquè el vicepresident i els inversors també són traficants, però insisteix que ara tots viuen dels estalvis de l’època daurada.
Amma fins i tot acaba d’obrir un petit restaurant amb un ajut de la UE d’uns 1.500 euros. La xifra sembla un acudit quan Amma confessa els seus guanys amb la migració. “Solia guanyar 8.000 dòlars a la setmana (uns 30.000 euros al mes), però me n’he cansat; dona massa problemes”.
El seu crit d’innocència –davant l’estranger– s’ha de posar en quarantena en una ciutat acostumada a tolerar el comerç d’estraperlo. Fa tres anys Agadèz es va paralitzar per plorar la mort d’un diputat amb els millors contactes en la ruta amb Líbia i que s’havia fet milionari amb el contraban de substàncies il·lícites i de migrants a través del desert. El seu nom, deixava poc marge al dubte: Chérif Cocaïne.
Des de la Toscana italiana, l’ivorià Diabi Mohamed, de 17 anys, confirma per telèfon les sospites que els pactes d’Amma continuen vigents.
“Per descomptat que ell va pagar per enviar-me a Líbia –explica–. No ho va fer en la meva presència, però ell mateix em va dir que havia pagat pel meu transport”.
En Diabi jugava al Nassara FC fins que va marxar d’Agadèz el 2017 i va arribar fa set mesos a Itàlia, on és davanter a la USD Marina Calcio. El seu viatge pel Sàhara va començar amb una trampa: el xofer els va abandonar enmig del desert i en Diabi es va haver de beure la seva pròpia orina per sobreviure. Molts companys van morir. “Pensava que era en un lloc segur, però gairebé em moro. El sol ens castigava i no hi havia aigua. Únicament sol i sorra”.
Quan van anar a buscar-los, no va ser millor. Uns homes armats els van tancar en una casa i, mentre els pegaven, trucaven a les seves famílies per demanarlos un rescat. “Em van obligar a demanar a la meva mare dos milions de francs CFA (moneda de la comunitat financera africana, equivalent a uns 3.000 euros). Era impossible que pogués reunir aquesta quantitat. Ens maltractaven. Vaig estar detingut allà pràcticament un any”.
Després d’escapar d’aquell infern, en Diabi va continuar fins a la costa, va pujar a una barca i, quan anaven a la deriva, un vaixell pesquer els va rescatar. “No sabíem on érem, però la voluntat de Déu va ser amb nosaltres. Tots vam començar a plorar d’alegria”.
Quan en Diabi va ser en territori italià, feia més d’un any que no s’entrenava, però no va dubtar quan li van preguntar per la seva professió. Va contestar el mateix que el matí que el president del Nassara FC li va fer aquesta mateixa pregunta a Agadèz: “Soc futbolista. I vull ser professional”.