L’ILLA DE BUDA S’ENFONSA
El descens en l’arribada de sediments al delta de l’Ebre permet al mar devorar a mossegades aquest preciós enclavament natural, que podria desaparèixer en un parell de dècades.
“Fins allà arribava l’illa de Buda; allà hi havia el far; ara és a 2,5 quilòmetres, sota l’aigua!”, assenyala cap a l’horitzó Guillermo Borés (59 anys), amo de la finca privada de l’illa de Buda, a la desembocadura de l’Ebre. De petit, Borés recorria aiguamolls en una zona que ara és sota les aigües. Per això, sap el que és la pèrdua d’un paradís. Li preocupa l’avanç imparable del mar. “Les llacunes del Delta se’ns escapen de les mans. Estan abandonades. En 10 o 15 anys, desapareixeran”, alerta.
El mar està devorant l’illa de Buda, el cor del delta de l’Ebre, l’espai amb més biodiversitat de Catalunya. La línia de costa del parc natural –que acull alguns dels aiguamolls de més valor de la Península– es retira com un exèrcit impotent i derrotat.
La regressió del litoral, arran de la falta de sediments, s’està accelerant. El fenomen s’agreuja per la pujada del nivell del mar i la compactació del Delta (enfonsament). “Estem patint tots els problemes que se li vénen a sobre al Delta: regressió de la costa, falta de sediments, salinització d’aqüífers i tots els efectes associats del canvi climàtic futur si no es fa res”, explica Borés.
Aquesta és una catàstrofe anunciada. Després de la Guerra Civil, la construcció d’embassaments a l’Ebre va anar restant sediments al Delta (arenes, llims, argiles...) fins a robar-li un bon tros de la seva geografia. La línia de costa és ara una dèbil muralla que recula cap a Tortosa.
La regressió i la pujada del nivell del mar (pel canvi climàtic) estan produint un dany irreversible, sobretot a les zones més exposades als temporals. “Estan en risc les activitats econòmiques tal com avui les entenem”, diu Rafael Sánchez, científic expert en aigua i conservació. El retrocés a Buda s’estima en 17 metres a l’any, però en l’últim embat (2017) el mar es va menjar més de 150 metres.
“L’avanç del mar és més ràpid que mai; aquesta és una emergència mediambiental”, reitera Borés, que ens condueix a la seva masia dedicada al turisme rural, un petit Palau de Doñana que sembla habitat per coetanis de Juan Valerai Pepita Jiménez.
Entre les zones que pateixen més erosió hi ha la platja de la Marquesa (Deltebre), que perd 3 metres a l’any. En el seu extrem nord, sols una muralla d’escullera, subjectada amb blocs de pedres, frena les ones i evita que el mar se’n porti el restaurant Bascos, que ha quedat enclaustrat en un fortí que sembla a punt de patir l’assalt del mar.
El Delta és la llar d’ànecs, agrons, gavines, xatracs, fotges i polles blaves; el regne d’espècies rares, com el bitó (un agró de plomatge bru i so ronc), l’exòtica i acolorida mallerenga de bigotis, o el majestuós agró roig. Però l’amenaça és latent.
Una barra cada vegada més estreta de sorra, llims i vegetació separa el mar de les llacunes dels Calaixos (que nega gran part de Buda). Si el mar depassés aquesta barrera i entrés a les llacunes de Calaixos, estarien en perill la meitat de les aus hivernants de tot el Delta, seria un cop mortal per a l’illa de Buda. “La barra cada vegada és més estreta”, explica Borés. L’entrada d’aigua salina (que pateixen tant l’estuari com les llacunes als temporals) mataria les plantes aquàtiques de zones embassades, de les quals s’alimenten les aus. També es veurien amenaçats vertebrats i invertebrats, entre ells espècimens rars que no estan ni tan sols estan inventariats.
La degradació del Delta és fruit de moltes raons. No només influeix la pèrdua de sediments (frenada als embassaments), sinó la inacció de les autoritats, repeteixen les persones consultades. Han sorgit moltes idees (sacs o globus inflables, transport de sediments, muralles perimetrals, dics de protecció al mar...); però no hi ha una solució. I ha arribat el moment en què ja cal simultaniejar accions d’extrema urgència i altres de més estratègiques o llarg termini ben sincronitzades, diuen. “El cor del Delta rebenta i li estem donem aspirines!”, diu Borés.
En aquest context ha sorgit la Taula de Consens de Delta, en la que les dues comunitats de regants, ajuntaments, Generalitat i altres sectors socials busquen solucions a través d’un acord que permeti actuar a l’Administració central (principal responsable). Els seus promotors parteixen de tres premisses: cal mantenir la fisonomia del Delta; continuar les aportacions de sediments i actuar conjugant l’acció urgent a curt i a llarg termini. “No podem deixar que el mar es mengi el Delta i cal actuar. Cal evitar la dispersió d’esforços i reclamar un pla global a l’Administració”, diu Rafael Sánchez, coordinador tècnic de la Taula.
Però cal actuar amb bisturí. Mentre la platja de la Marquesa s’erosiona, la sorra es va acumulant a l’interior de la badia propera d’El Fangar. Ramon Carles, mariscador, es queixa que la badia és
SALINITZACIÓ I ALTRES AMENACES Una barra estreta separa el mar de les llacunes de Buda; si es trenca, l’illa desapareixerà
El litoral de l’illa de Buda cada any perd 17 metres. L’amo de la finca privada n’ensenya els efectes i denuncia la inacció de les administracions
cada cop menys profunda. Si les aigües s’escalfen a partir de 26 o 27 graus, l’oxigen disminueix i “els musclos i cloïsses no poden respirar” i moren. És una cosa que es repeteix a l’estiu.
“No sé quina és la solució del Delta, però sí que sé que el problema s’ha agreujat perquè l’Administració central no ha buscat l’origen del problema”, diu Susana Abella, portaveu de la Plataforma en defensa de l’Ebre. Abella apunta a la mala gestió de Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, a la qual demana “ajuda i col·laboració real”. I que garanteixi els cabals ecològics a la desembocadura de l’Ebre.
L’ecòleg Carles Ibáñez sosté que la regressió a l’hemidelta nord (platja de la Marquesa, Deltebre...) és un procés natural iniciat fa temps, fruit de la nova desembocadura del riu (l’actual) i l’abandonament de l’anterior (Riet de Zaida). Per això, el litoral ha reculat uns 5 quilòmetres en 300 anys. Segons la seva opinió, ja que la platja està molt debilitada i és massa estreta per frenar els temporals, abocar sorra només retardaria l’acció del mar, mentre que els dics submarins serien igualment ineficaços. “És impossible parar la força del mar”. Per a aquesta zona, proposa comprar terreny d’arrossar per disposar d’una platja molt ampla que freni els temporals. “Així tindríem 30 o 40 anys de tranquil·litat” (tot i que el mar continuarà avançant). Tot i això, Ibáñez creu que “s’hauria de treballar per la recuperació del transport de sediments de l’Ebre atrapats als embassaments”. “És l’única manera de poder evitar l’avanç del mar a mitjà i llarg termini”, diu.
En relació amb la galopant regressió de Buda (17 metres a l’any) diu que “cal entendre millor el que està passant”, perquè “aquesta zona encara és més difícil de defensar”. Ell és partidari d’efectuar aportacions puntuals de sorra per aconseguir una platja més ampla, per guanyar temps i aconseguir que els sediments del riu tornin a arribar a la desembocadura. Segons la seva opinió, un problema diferent és la pujada del nivell del mar i l’enfonsament del Delta (“que anirà en augment en les pròximes dècades”), fet que exigeix actuar amb un criteri de defensa del Delta en la seva globalitat.
El propietari i naturalista aficionat Guillermo Borés, per la seva part, està convençut de què “com més es tardi en actuar, més dràstica haurà de ser la solució”. Per això, és partidari de les solucions dures a Buda (esculleres per subjectar el delta), i actuar de la mateixa manera com es defensen les platges del Maresme. “Si no, el tètol cuabarrat o la gamba roja se’n van a n’orris”.
L’estiu de l’any passat Borés va donar suport a una aportació de sorres d’emergència sobre la platja de Buda. L’acció, com ell preveia, no ha servit de gran cosa, ja que, com ens ensenya in situ, el mar ha tornat a recuperar el terreny. I ara les ones estan a punt de llepar les llacunes interiors. En el trajecte per veure l’avanç del mar, el cotxe queda bloquejat a l’areny, però com a contrapartida el paisatge ens regala l’estampa propera d’un cigne que s’enlaira com un avió d’ales blanques.
Borés veu incomprensible que es deixi perdre un enclavament natural com el de Buda, on se superposen mitja dotzena figures de protecció (parc natural, reserva natural...), i que forma part del catàleg internacional d’aiguamolls del Conveni Ramsar.
Se sent dolgut perquè s’enfonsa un patrimoni natural ben conservat, adquirit per la seva família el 1924. La seva família va vendre el 1992 la meitat de l’illa de Buda (la porció meridional) a la Generalitat –que va crear pocs anys abans el parc natural–, mentre que va mantenir l’altra part de la finca. Tot i això, ni la creació del parc natural ni el que ell anomena “l’expropiació” (les seves llacunes litorals van passar al domini públic marítim-terrestre) han servit per posar-hi remei. Potser, per això, ens condueix al punt de la platja més proper al lloc on era el far de l’illa de Buda, una construcció del 1864 que es va enfonsar el 1965. Les restes de la torre estan submergides a 20 metres. És com si temés que el lloc que ara trepitgem, i els seus cignes, agrons i ibis negres de plomatge negre brillant, aviat siguin empassats per l’avanç del mar.