Espanya és el tema
El futur d’Espanya com a nació serà l’eix d’abril
El tema és Espanya. Les eleccions generals del 28 d’abril giraran al voltant del concepte Espanya. Serà la primera vegada que això passi d’una manera tan explícita des de la recuperació de la democràcia parlamentària el 1977.
Hi va haver una època que el PSOE centrava el discurs en les millores socials o en la defensa de la seva cal·ligrafia davant la lletra gòtica de l’aznarisme. Hi va haver una època que la bandera espanyola no tenia una presència rotunda als congressos i convencions del Partit Popular marianista, presidits per lemes que apel·laven a un “sentit comú” més o menys conservador, sense grans excitacions patriòtiques. Aquella època ha passat. Avui la paraula Espanya emmarca el debat públic. La qüestió de Catalunya hi ha contribuït poderosament. Catalunya no havia fabricat mai tanta política espanyola com aquests últims deu anys. Alguns encara no se n’han assabentat.
El PSOE de Pedro Sánchez finalment ha agafat la paraula Espanya
per les banyes en un intent de no sortir malparat del 28 d’abril. “L’Espanya que vols”. Aquest és el primer lema electoral del Partit Socialista davant el 28-A, adornat amb un cor. El PSOE s’estima Espanya. El Partit Socialista defensa una Espanya viable davant la possibilitat d’un desgavell més gran. Fa uns mesos, la narrativa socialista parlava d’una millora gradual de les condicions materials de vida dels treballadors després dels estralls de la crisi i de la defensa dels drets igualitaris, començant per les dones. Ara a aquest programa se li ha col·locat el barret d’Espanya, amb un cor a la cinta.
El Partit Socialista dona per tancada, d’aquesta manera, la tensió entre els dos eixos a què tant es refereixen els politòlegs: l’eix social i l’eix nacional. L’eix nacional absorbeix el social. L’eix social s’expressa a través de l’eix nacional mitjançant un discurs de concòrdia. Aquesta seria la síntesi hegeliana que proposa
Iván Redondo, cap de gabinet del president del Govern espanyol i ara com ara un dels principals orientadors de la campanya socialista. En poques paraules, el PSOE ha acceptat el repte de la plaça de Colón i l’intenta capgirar.
Les estratègies comencen a estar ben definides. El PSOE mira de guanyar espai pel centre i per l’esquerra a fi de refermar-se com el partit més votat a finals d’abril. Pel centre, l’equip de Sánchez intentarà aprofitar la reclusió d’Albert Rivera a l’interior del bloc de Sevilla. Per l’esquerra, el Partit Socialista està engegant un aspirador sobre l’electorat de Podem, activat per dos motors elèctrics: la por de molts votants d’esquerres a una majoria de dretes condicionada per Vox, i la centrifugació que el partit lila està patint com a conseqüència de les seves dissidències internes. Els estrategs de la campanya socialista aspiren a superar un 25% dels vots. A partir d’aquest llindar creuen que els seria possible continuar governant Espanya.
Per sobre d’un 25% el Partit Socialista podria ser el pivot de la nova situació, en la mesura que la fragmentació pot perjudicar greument el bloc de Sevilla en l’assignació d’escons, encara que la suma de Partit Popular, Ciutadans i Vox s’aproximi a la meitat dels vots. Vint-i-un províncies elegeixen menys de cinc diputats. A l’Espanya de províncies es decidiran, en bona part, les eleccions del mes d’abril
Gran Centre del PSOE amb Ciutadans? Rivera acaba de jurar solemnement que no pactarà amb Sánchez –per no perdre vots en direcció a Vox–, però en l’època trumpiana de les veritats altament relativitzades, els juraments són de plàstic. Gran Centre, aquesta seria la sortida més aplaudida per Felipe González. Una investidura de Sánchez amb el suport d’Units Podem, Partit Nacionalista Basc i Esquerra Republicana, prescindint dels diputats fidels a Carles Puigdemont? La majoria del maig corregida i més estabilitzada. Aquest pacte no agradaria en alguns despatxos, però podria ser viable si Units Podem no es desmaia en la recta final de la campanya i ERC s’imposa amb claredat entre l’independentisme català. A González i a bona part de la vella guàrdia no els agradaria, però tindria l’aplaudiment de José Luís Rodríguez Zapatero. El resultat a Catalunya també serà molt important. Ja ho va ser a les eleccions generals del 2004 i el 2008.
“Espanya en llibertat”, proclama Pablo Casado, pensant en els cent diputats. Aquest és el llindar victoriós que es plantegen al Partit Popular. Si aconsegueixen arribar als cent diputats, creuen possible reeditar l’aliança d’Andalusia al Congrés. “Nosaltres no som franquistes. Si és que queden franquistes, aquests voten Vox. I després, Vox ens vota a nosaltres”. Aquesta és la transmigració de les ànimes a l’interior del bloc de Sevilla, segons el comentari irònic d’un alt dirigent del PP.
La nova direcció popular té una visió quàntica del fenomen Vox: creuen que els perjudica i a la vegada els beneficia. Els pot perjudicar –i molt– a les circumscripcions petites. Els pot beneficiar a les províncies més grans en la mesura que el partit ultradretà està mobilitzant votants conservadors decebuts amb el PP, que en altres circumstàncies es podrien quedar a casa. Amb el seu tam-tam als soterranis del sistema mediàtic –aquesta melodia desafiadora que intenta reproduir l’efecte Podem del 2015–, Vox contribueix a consolidar la idea que Espanya està en joc. La dreta està mobilitzada. A Madrid hi ha electors que esperen el 28 d’abril per anar als col·legis del barri de Salamanca amb la papereta de Vox entre les dents. Una cosa semblant va passar el 2015 a Vallecas amb les paperetes de Podem. Casado i la
Catalunya no havia fabricat tanta política espanyola com aquests últims deu anys
seva gent creuen que aquest innegable clima de mobilització els acabarà beneficiant en la recta final d’abril, si el Partit Popular aconsegueix imposar la consigna de vot útil, especialment a les províncies petites. Vox seria, així, el gat de Schrödinger dels populars: els mataria i els vivificaria en una mateixa jornada electoral.
La víctima d’aquest experiment quàntic podria ser Ciutadans, que veu en risc les transferències que rebia del PP. El tamtam de Vox sedueix molts dels antics votants del PP que semblava que s’inclinaven per l’espanyolisme de Ciutadans. El vot a Vox va evitar el sorpasso a Andalusia al desembre. A Andalusia, Casado va salvar els mobles. Ciutadans no va sumar amb el PSOE i no hi va haver més remei que convergir amb la ultradreta. A Rivera li feia vergonya i evitava la foto. Un mes després, l’estampa desinhibida de Colón. Entre un moment i un altre, el veredicte dels sondejos: el partit taronja té 400.000 vots en joc per la seva banda dreta. Són molts. Inés Arrimadas avui no viatja a Waterloo: viatja a la frontera electoral entre Ciutadans i Vox.
Podem va ser el primer partit de l’esquerra espanyola que va incorporar la paraula pàtria als seus mítings. Va passar el febrer del 2015, quan va rebentar la Puerta del Sol amb un míting multitudinari en què onejaven moltes banderes de Grècia, aleshores un signe de resistència. Després de tonificar, sacsejar i condicionar la política espanyola durant quatre anys, ara Podem arrisca la desmobilització dels seus seguidors, com a conseqüència d’una fatiga estructural accentuada pels reclams al vot útil socialista. A les fronteres de l’esquerra no funcionaria la física quàntica. El desmai de Podem podria arrossegar el PSOE cap al fons, per més brillants que siguin els resultats de Sánchez.
Vox ajuda a mobilitzar l’Espanya conservadora; l’atonia de Podem podria enfonsar l’esquerra