Alguns homes sols
Hi ha molts homes sols en aquest procés. Cada un per raons diferents. Ho és Santi Vila. Ho són els advocats de Vox. Ho és Carles Puigdemont.
Avui el pal de la plaça Colón no té bandera, l’Atleti va guanyar la Juve i Cristiano la va tornar a muntar. Et deixes caure des de Serrano a Génova, hi ha un cap de Plensa a sobre del Teatro Fernán Gómez, un quiosc i un banc on dues àvies fan bufandes amb agulles de punt i fil groc. A pocs metres d’elles policies, policies i més policies guapos, joves i malcarats o potser només poc amables. O ni això, un poli és un poli i sempre està a la defensiva, amb el llom arquejat com un gat mirant com de plena portes la palangana d’aigua bullent. I és que un policia no es relaxa mai. Sempre camina sospitant de vostè, senyor despistat, terrorista, assassí, maltractador, turista. Tots els policies s’assemblen entre si de la mateixa maneels ra que totes les famílies felices i les bufandes grogues. Les senyores que fan punt per tal de fer-les protesten pels presos. També estan tensades. Fer una bufanda és tenir una missió. I si tens una missió o una bufanda, la teva vida sembla tenir sentit i pertànyer a alguna cosa i veure només TV3 i oblidar que vam votar Pujol tantes vegades com es va presentar. I és que en aquest país els reis no van perdre mai el cap, els dictadors es van morir al llit i les bicicletes pugen a les voreres.
A pocs metres de les senyores i les seves bufandes, hi ha un local modern de menjar japonès. Una de les cambreres porta un pírcing, els cabells blaus i a l’avantbraç un dels seus tatuatges és una cançó dels Pixies: Where is my
mind? Un mira de trobar pistes per tot arreu. El món com una teranyina. Mentre declarava, Jordi Sánchez, tenia un llibre sobre els papers. Per la portada, semblava una novel·la, potser negra, però es tractava d’un llibre de Joan Carles Mèlic amb reflexions sobre dret, justícia i democràcia. Una llàstima. Podia haver estat El último buen beso. El
perquè de tot plegat .O Lord Jim. Ningú no coneix el veritable nom de Lord Jim. Sabem que és un jove mariner britànic, brillant, amb un gran futur. Dirigeix el
Patna, una nau que transporta pelegrins a la Meca. La nau, durant la travessia pateix un desperfecte i davant la que suposa l’evidència que s’enfonsa inexorablement l’embarcació i que no hi ha prou bots per a tothom, Lord Jim i uns quants tripulants decideixen deixar el Patna. És decidir morir tots o que se’n salvin alguns però també és salvar-se a si mateix, la seva prometedora carrera. Els rescaten però per bona fortuna per a la resta de pelegrins que es van quedar al Patna, el vaixell també és rescatat. Qui s’enfonsa és l’honor i la reputació de Lord Jim. Hi ha un judici i a aquest se li revoca el certificat de navegació per abandonament del deure. La resta de la novel·la són les maneres com Lord Jim intentarà redimir-se. Lord Jim és un home sol.
Hi ha molts homes sols en aquest procés. Cada un per raons diferents. Ho és Santi Vila. Ho són els advocats de Vox. Ho és Carles Puigdemont. Homes que fan el que creuen que han de fer, homes que van abandonar el seu deure, homes que saben que es van equivocar o van ser deslleials, homes que ningú no entén. Ser conseqüent amb el que creus, siguis advocat de Vox, siguis Santi Vila o siguis un president amagat en un cotxe mentre part del teu govern fa el que els vas dir que tu faries –anar als seus despatxos– no ha de ser fàcil. No hi ha bufanda que escalfi segons quins gelors.
L’1-O després de veure les imatges de les càrregues policials, els meus pares van decidir anar a votar. El meu pare té una malaltia pulmonar i camina molt a poc a poc. Una veïna els va portar a una escola tranquil·la. Quan van arribar, en veure el meu pare van deixar passar primer. Fins i tot els van aplaudir. Els meus pares van votar perquè havien pegat aquella gent. Van votar per sentir-se part d’aquesta comunitat. Van votar per la independència. D’haver sabut que van votar per aconseguir un instrument de negociació, un una cosa per incloure a la part dispositiva, un suspendre, un sí però no, un el firmem en una habitació annexa i no al Parlament, el meu pare s’hauria quedat a casa amb el Ventolin i la meva mare mirant a la tele Acacias
38. La gent es mereix la veritat. Els homes i dones sols han de dir la veritat al preu de quedar-se més sols encara: vam dir, però no vam fer, no vam pensar mai fer, vam creure que. La veritat, en suma.
Veig poc negoci al voltant de les bufandes. Les senyores no semblen gaire amables. També estan a la defensiva. Potser són policies secretes. Les senyores van fent punt tonto mentre els madrilenys fan veure que no entenen què és tant groc i tanta senyora fent punt tonto. Madrid fa madrilenys amb la mateixa celeritat amb què Barcelona fa barcelonins i els madrilenys entenen la identitat com un aquí i ara mentre que fins fa res, nosaltres ens acontentàvem amb enfundar-nos la samarreta de Xavi o de Messi. Al punt tonto se n’hi diu d’altres maneres però faci’m cas, desconfiï d’aquelles persones que canvien el nom de les coses. El punt tonto és reversible, és a dir, és exactament igual pels dos costats de la labor. Com tot en aquest judici.
Es pot aventurar la solitud de l’home sol de Waterloo davant el televisor amb Junqueras declarant. Li va passar com a Jon Landau quan va assistir per primera vegada un concert de Springsteen: que acabava de veure el futur del rock’n’roll. Junqueras no és Mozart però tots podem ser Salieri. L’home sol de Waterloo camina a la cerca d’una cosa semblant a la redempció. Ha aconseguit un munt de cabelleres per penjar-se al cinyell, entre les quals les de dos presidents de govern espanyol però continua sense ser heroic. És el capità Ahab i vol la balena. El Pequod és un preu assumible.
Per sota d’on s’ubica la seu del Suprem, al carrer Bárbara de Braganza hi ha un local de menjar casolà. Al migdia, s’omple de senyors i senyores que treballen a l’Audiència i el Suprem, madrilenys aquí i ara, i un munt de gent que ha vingut al judici. Les dues o tres cambreres, simpàtiques i eficaces, es mouen entre les taules que majoritàriament parlen català. Ho fan tot bé, t’ajuden en el que poden i encara que, com un servidor, vessis la cocacola a les estovalles de paper, elles venen, amb un somriure, a rescatar-te. Et pregunten si vens al judici. Els contestes afirmativament i et diuen que tant de bo tot acabi bé. És el mateix que va pensar Francesco Schettino quan va fer un forat al Costa Concordia i va tocar el dos amb els primers bots. Un altre home sol.
DES DE WATERLOO Puigdemont és el capità Ahab i vol la balena; el ‘Pequod’ és un preu assumible
EL SENTIT DE L’1-O Els meus pares van votar perquè havien pegat la gent; van votar per la independència