Conclusions sobre el judici
Del començament del judici als líders del procés ja se’n desprenen algunes conclusions: l’acusació de rebel·lió serà difícil de demostrar, la declaració d’independència va ser pura retòrica i el suport al carrer es manté, però sense ‘momentum’.
El judici als líders del procés independentista constitueix una fita determinant per a la política catalana i la reputació de la justícia espanyola. Després d’una setmana de declaracions per part dels protagonistes de l’intent de separació de Catalunya del 2017, es poden extreure algunes conclusions provisionals a partir de les dues qüestions cabdals que es dirimeixen a la sala: la principal, si hi va haver o no violència que justifiqui el delicte de rebel·lió; l’altra, secundària per a la sentència però rellevant per a la política, la que es refereix a les circumstàncies i conseqüències de la declaració d’independència.
Veure els seus líders al banc dels acusats després d’un any de presó ha suposat una commoció emocional per a molts independentistes. Comprovar com els seus referents es defensaven amb actitud ferma i to reivindicatiu, allunyat de la submissió, els ha proporcionat una injecció d’ànim en un moment de desorientació evident. L’al·locució de Oriol
Junqueras davant el tribunal ha atenuat els efectes de la seva absència de l’estrada política durant tants mesos, i ha actuat com a revulsiu per als republicans, que han vist el seu líder en forma des- prés de molt de temps arraconat per l’omnipresència de Carles Puigdemont.
La majoria dels acusats han desplegat un coneixement detallat dels ressorts que cal fer servir en la seva defensa que ha deixat desarmats els fiscals. A ningú no se li escapa que aquí també es jutja la justícia espanyola. I el ministeri públic no ha sortit ben parat. Sorprenen les imprecisions dels fiscals i la seva escassa preparació de la matèria. Fa l’efecte que han menystingut els polítics que tenen al davant, com al seu dia el govern del PP va infravalorar el que estava passant a Catalunya.
La inconsistència de l’actuació fiscal ha reforçat l’autoestima de l’independentisme. Segons les enquestes, la majoria dels catalans no hi veuen l’alçament amb violència que es necessita per al delicte de rebel·lió. Costa de convèncer que el que va passar durant la manifestació del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia o la resistència als col·legis electorals l’1-O es pugui considerar una rebel·lió violenta contra un Estat. Durant aquest primer tram del judici, aquesta apreciació s’ha reforçat fins i tot en l’opinió pública de la resta d’Espanya. Una evolució a la qual no han estat alienes les manifestacions de membres del Govern de Pedro Sánchez aquests darrers mesos, en què rebaixen l’abast dels presumptes delictes. Ara bé, això és una impressió que pot canviar en les pròximes sessions, amb els testimonis de l’Executiu de Mariano Rajoy i de desenes de policies i guàrdies civils.
L’altre focus d’interès està a escoltar la versió política de l’octubre del 2017. És una qüestió menor de cara a la sentència, però té rellevància per a la política catalana. O l’hauria de tenir. I, en aquest sentit, les declaracions dels acusats han estat un bany de realitat. Malgrat que els programes electorals de l’independentisme per al 21 de desembre prometien continuar la construcció de la república, davant el tribunal tots els que van ser preguntats sobre això van reconèixer sense embuts que la DUI va ser un simple gest, una resolució parlamentària que no es va votar, que no es va publicar i que el govern no va aplicar perquè no hi havia res preparat per a l’endemà. La majoria va deixar clar que el referèndum no tenia efectes jurídics. És a dir, que no podia extreure-se’n un mandat pràctic. La consellera Dolors Bassa, d’ERC, va ser una de les més explícites: “No va ser un acte concloent”. Sobre aquesta qüestió es trobarà a faltar la declaració de Puigdemont. Tampoc no es va poder escoltar la versió de Junqueras, ja que el seu relat es va interrompre l’1-O. Com que no va contestar a les acusacions, va eludir endinsar-se en quin va ser el seu paper davant la declaració d’independència.
L’inici del judici també ha permès comprovar la seva repercussió al carrer. En només una setmana s’han succeït una manifestació a la qual, segons la Guàrdia Urbana, hi van anar 200.000 persones i una altra de 40.000, a més d’una vaga general de seguiment escàs. Aquesta reacció permet intuir que l’independentisme continua molt convençut, encara que noti el cansament. Pot mantenir el vot i la mobilització, però no sembla procliu a una insurrecció com la que insinua el president Quim Torra en espera el seu momentum. Per assegurarse’n caldrà veure la sentència.