Carcassa buida
Quan a finals del segle XIX Josep Canela va comprar la finca de Can Tiana (li va costar 75.000 pessetes), els grans empresaris del tèxtil local imaginaven que estaven convertint el Poblenou en Manchester. El sòl deixava de ser agrícola i allà on abans hi havia camps s’hi podien veure naus industrials en construcció. El 1914 s’acaben les obres de Can Tiana. Les fàbriques, amb més o menys fortuna, fan seu l’espai. Hi ha progrés i hi ha conflicte. Sense fum, treball i obrers, no hi ha noucentisme. Amb el temps el barri fabril, on la protesta anarquista es va fer tan forta, s’ha acabat transformant en el clúster tecnològic del 22@. Una xemeneia al costat de l’avantguarda arquitectònica. M’exalta el nou i m’enamora el vell. Can Tiana es cataloga al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Industrial del Poblenou. És allà on el despatx Batlle Roig va dissenyar un edifici d’oficines de 10 plantes. La planta baixa, per preservar el patrimoni, connecta amb una nau antiga reconvertida en auditori. Les obres les fa Dragados. Avui l’edifici, propietat de l’Estat, està pràcticament buit. De nit i de dia, això sí, un guàrdia de seguretat vigila.
Durant uns anys, pocs, allà hi havia la seu de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions. La CMT, segons es pot llegir a la seva llei fundacional de 1997, es va crear per “salvaguardar el cumplimiento efectivo por todos los partícipes en el mercado de las telecomunicaciones de los principios de libre competencia, transparencia e igualdad de trato”. Com altres organismes reguladors es va fer necessària per tal que l’Estat s’adaptés a normatives de liberalització dels mercats promogudes per les directives de la Unió Europea, un procés que era una oportunitat per a la modernització de la governança espanyola. Però que no es va saber aprofitar. “No cuajó adecuadamente”. Així ho explica el professor Jacint Jordana a l’interessantíssim Barcelona, Madrid y el Estado, un assaig de ciència política que explica el procés abans que res com una pugna entre les dues capitals globals de l’Estat.
Sense aquesta pugna no s’explica aquell edifici del Poblenou: una carcassa de disseny carregada de simbolisme espectral, un buidatge de poder, una demostració física de l’atzucac on ha col·lapsat l’Estat de les autonomies.
A mitjans del 2004, pocs mesos després que Rodríguez Zapatero prengués possessió del càrrec de president, el Govern espanyol va decidir traslladar la CMT a Barcelona. La decisió, imaginada temps enrere, es va fer pública després d’una llarga reunió de Zapatero amb el president Maragall. El ministre Jordi Sevilla la va explicar com una demostració de l’afany governamental de consolidar la idea que les comunitats autònomes també són Estat. I Estat és poder.
Aquella mesura, vist en perspectiva, fou paradigmàtica de la segona transició d’esquerres que faria fallida amb la crisi econòmica i la sentència de l’Estatut. La reacció de l’establishment contra aquella decisió també va ser la prototípica d’un moment d’alta tensió antisistèmica. El president de la CMT era Carlos Bustelo que va dimitir com a forma de protesta i va afirmar que el trasllat era “una xorrada”. (Bustelo, ministre amb Suárez i cosí de Calvo Sotelo, va assistir a l’assemblea extraordinària inaugural de Vox i fa gairebé un any, a l’acte La España por venir que va omplir el teatre La Latina de Madrid, va voler agrair “lo que ha hecho Vox en Cataluña” quan va pujar dalt de l’escenari just abans de carregar contra la vaga feminista del 8 de març). La presidenta de la Comunidad de Madrid Esperanza Aguirre va aplaudir la decisió de Bustelo i el seu govern, tal com va anunciar el totpoderós Ignacio González, va recórrer la decisió al Tribunal Suprem.
Però des del novembre de l’any 2005 la CMT ja funcionava de manera provisional a la torre Mapfre. A la Comissió el nou edifici al Poblenou –el solar i la construcció– li va costar 62,5 milions d’euros (més de la meitat els va pagar amb els diners que Patrimoni de l’Estat li va donar com a compensació per la cessió de la seva seu madrilenya). El 6 d’octubre del 2010 es va inaugurar la nova seu amb la presència del Montilla president, el ministre Sebastián i l’alcalde Clos. Ni aleshores es van ocupar totes les plantes. Estàvem a la pròrroga del moment de màxima acumulació de poder socialista.
I al cap de res, al cap de pocs mesos de l’arribada de Rajoy a la Moncloa amb majoria absoluta, el govern popular iniciava la política d’unificació de tots els organismes reguladors. Només n’hi hauria un que naturalment tindria la seu a Madrid: la capital global per la qual l’Estat ha apostat de totes totes.
No era una decisió aïllada. En el context de la lluita contra el desbocament del deute, com explica Jordana, l’Administració General de l’Estat va agafar la paella del mànec de la regulació i va vincular-la una sèrie de mesures –jurídiques i fiscals– que possibilitarien pitjar a fons l’accelerador de la recentralització.
La classe dirigent catalana, que havia entrat en la lògica del procés, dilapidaria els mecanismes polítics per revertir aquesta deriva i, arrapant-se a la protesta, aniria contemplant una pèrdua creixent del seu poder al seu propi país. La carcassa continua buida.
L’edifici de Poblenou que va ser la seu de la CMT reflecteix l’atzucac on ha col·lapsat l’Estat de les autonomies