Veure’s des de fora
Feia una setmana que pensava quant trigarien a fer-me alguna pregunta, a voler saber què hi feia una estrangera en aquella remota illa japonesa, en aquella petita població del nord, cada dia al mateix restaurant, el Hanamura Soba, cap a les tretze trenta, sempre sola, elegint el tatami en comptes de la taula, els bastonets en comptes dels coberts, demanant els mateixos noodles vegetals, el mateix te calent i sense pronunciar més que dues paraules en japonès: la salutació i les gràcies.
La propietària va intentar preguntarme alguna cosa ahir. Gràcies a una jove parella del lloc que estava també dinant allà vam poder comunicar-nos. Ens van deixar un mòbil amb connexió a internet i vam utilitzar el traductor de Google. Va ser breu. Ella volia avisar-me que la setmana següent tancaria dos dies, i preguntar-me on m’allotjava. Vam aprofitar per expressar-nos respecte i gratitud.
Quan avui hi he tornat m’ha assaltat una altra vegada la mateixa idea. No voldrien saber alguna cosa més d’aquella dona somrient i silenciosa que havia triat el seu local per presentar-s’hi cada dia? Estàvem compartint un espai. Una sensació. El temps. Les mirades. En el meu cas, la necessitat d’expressar-los el meu afecte creixia exponencialment.
Just quan estava per pagar i anarme’n, la propietària m’ha convidat a un te i a unes galetes d’Okinawa. Tot reverències i somriures tant per la seva part com per la meva. Aleshores s’ha acostat una clienta que havia estat parlant amb ella. M’ha allargat la mà. Soc la Yuki. Sabia anglès. Ha estat la festa de la comunicació. Per fi he pogut saber el nom de la propietària, Yaeko, una excel·lent ceramista, com el seu marit, i respondre-li que passaria al poble gairebé un mes, que era novel·lista i estava escrivint el meu nou llibre, que treballava per a La Vanguardia i que així que sortís d’allà relataria la història de la nostra particular trobada. Llavors m’ha donat les gràcies amb emoció i m’ha regalat dues taronges de la dotzena que la Yuki li havia portat a ella. Després la Yuki m’ha convidat a un te a casa seva, a la tarda.
I de sobte ja no he estat capaç de mirar-me des de fora. Havia passat a ser a dins. El cercle m’havia inclòs. Ja era algú que, l’endemà, si arribava un desconegut al restaurant, podia preguntar-se amb elles qui era i què hi feia.