Justícia històrica

Un dels avantatges que atresora un gran diari és que és una memòria viva en si mateix. No només per la seva profunda hemeroteca sinó pels records personals dels professionals a partir de l’especialització temàtica durant la seva trajectòria. De fet, un dels valors tradicionals d’aquest ofici, que ara potser s’està perdent amb la devaluació laboral que pateix, és el cabal d’informació i coneixements que s’arriben a acumular en una redacció a través de l’experiència dels mateixos periodistes.

N’hem tingut un exemple aquesta setmana. El corresponsal a París, Eusebio Val, va publicar diumenge passat una interessant entrevista a l’historiador francès Florent Brayard en la qual, en el context del genocidi jueu comès pels nazis, es parlava del cas de 500 jueus d’origen sefardita a Salònica (Grècia), el 1943, la majoria dels quals s’haurien salvat, segons recull l’historiador en un passatge del seu llibre, gràcies a la intervenció de l’ambaixada espanyola en aquell país.

“És fascinant que, per a Hitler, el respecte als aliats, en aquest cas Espanya –diu Brayard en l’entrevista publicada–, era un objectiu superior a la seva voluntat de matar els jueus. Es tendeix a pensar que la solució final era un programa inflexible, sense excepcions, però no, permetia també fer política”.

Eduardo Martín de Pozuelo, company de redacció durant 42 anys i ara col·laborador com a articulista des de la seva jubilació, es va afanyar a enviar-nos un missatge per precisar el que va passar a Salònica. Segons el seu parer, tal com queda formulat, el cas pot contribuir a salvar la imatge del franquisme en relació amb la persecució als jueus i a “blanquejar” el paper de la diplomàcia espanyola de l’època.

Martín de Pozuelo explica que la veritat és molt diferent. “Dels gairebé 60.000 jueus sefardites que hi havia a Salònica el 1941, quan es va produir l’ocupació de Grècia, només se’n van salvar uns quants. I, entre ells, aquests 500 aproximadament. Però no va ser gràcies a la diplomàcia espanyola, sinó per mediació personal del cònsol Sebastián Romero Radigales, que va desobeir sistemàticament les ordres que procedien del Ministeri d’Exteriors espanyol i va posar en perill la seva vida per salvar aquelles persones. Aquesta actuació individual li ha valgut ser reconegut com a Just entre les Nacions per l’Estat d’Israel”.

Martín de Pozuelo, que va bussejar durant molt de temps als documents secrets desclassificats dels arxius nacionals dels Estats Units i del Regne Unit, va aportar dades definitives perquè es concedís aquella distinció a Romero Radigales. Els documents que va trobar li van permetre publicar més informacions, com que 360 d’aquells sefardites de Salònica van acabar arribant, temps després, a Barcelona després d’una operació rocambolesca de propaganda franquista. “El règim va permetre la seva salvació definitiva per contrarestar una incipient campanya de premsa internacional que assenyalava a Franco com a nazi. No va ser per qüestions humanitàries o de solidaritat amb les víctimes de l’Holocaust”, assenyala.

La història, que es va publicar en reportatges al diari i al Magazine, està recollida a l’obra El franquismo, cómplice del Holocausto, de l’editorial Libros de Vanguardia.

Per nosaltres, i segur que pels lectors després d’aquests aclariments, ha estat molt satisfactori aprofundir més en els fets històrics a partir de la mirada del periodisme, que procura no només publicar la veritat sinó recuperar-la una vegada i una altra davant el risc que es tergiversi o es perdi en la memòria col·lectiva.

La diplomàcia franquista no va salvar centenars de jueus sefardites a Grècia el 1943; va ser l’actuació personal del cònsol Sebastián Romero Radigales