“Vente a Almería, Pepe”
Rogelio Velasco, flamant conseller d’Economia de la Junta d’Andalusia, promet moltes tardes de glòria per al periodisme i molt poc ajut per esborrar el desprestigi general de la política. Després d’assegurar que la promesa estrella del PP a les eleccions –crear 600.000 llocs de treball– era només “una forma d’expressar-se durant una campanya electoral”, ens ha explicat ara com pensa atacar l’atur endèmic a Andalusia, especialment el de llarga durada. El conseller proposa als aturats marxar del seu poble per anar-se’n cap a la Costa del Sol, Almeria o Huelva, on el turisme i l’agricultura del plàstic donen algunes oportunitats a l’estancada economia andalusa. Més enllà del fet que estem parlant de feines molt mal pagades, sovint denunciades per la il·legalitat dels contractes o les condicions laborals i cobertes pels més desesperats, els immigrants, la pregunta que es planteja és: què passarà llavors a la resta d’Andalusia, als pobles d’interior, a les comarques més desfavorides?
No cal anar gaire lluny per trobar la resposta. Aragó, La Rioja, l’interior del País Valencià
La falta de possibilitats laborals ha anat dessagnant els pobles de l’interior davant la indiferència dels governants
i, sobretot, les dues Castelles són el cementiri de la despoblació, la manca d’oportunitats, l’envelliment i l’emigració massiva. 4.200 municipis estan amenaçats de desaparèixer. Infraestructures pèssimes, poc servei sanitari i escolar però, sobretot, una manca absoluta de possibilitats laborals han anat dessagnant aquests territoris davant la indiferència de tots els governs que, senzillament, els han oblidat. Castella i Lleó és l’estrella del desastre: la comunitat més extensa, nou províncies, poc més de 2,5 milions de persones, més del 90% dels pobles amb menys de mil habitants i un degoteig constant de morts i fugides.
Fa uns dies, amb motiu de les pròximes eleccions municipals, l’Abc entrevistava Mauricio Martínez, alcalde de Valdarachas, a Guadalajara. Fa 47 anys que és al càrrec, va arribar-hi amb Franco i ara, als 86 anys, li agradaria no tornar-hi, però ningú més s’hi postula. El que hauria de ser una notícia de color i anecdotari, com es diu habitualment, és converteix en necrològica quan explica que al poble són només 39. Amb prou feines tres treballen al camp i la resta, jubilats.
Des de Madrid, l’aspiradora que ha buidat Castella, s’observa amb indiferència el fenomen, un autèntic pecat en uns territoris amb un potencial fabulós pel que fa a la indústria agroalimentària, les energies alternatives o el turisme de qualitat, per posar només tres exemples. Els fons europeus per ajudar aquestes zones i evitar-ne la mort arriben amb comptagotes, perduts als despatxos de les llunyanes capitals. Els que ocupen aquests despatxos estan més amatents a cuidar les àrees on el nombre de vots és més important.
Només ens falta que a Andalusia es vulgui copiar aquest desastre, amb un conseller d’Economia que deu ser amant de les pel·lícules de Pedro Lazaga dels anys setanta interpretades per Alfredo Landa. Una de mítica va ser ¡Vente a Alemania, Pepe!, que retratava l’emigració massiva d’espanyols per treballar a la indústria alemanya atesa la manca d’oportunitats a Espanya. Potser veurem aviat una nova campanya publicitària de la Junta d’Andalusia: “¡Vente a Almería, Pepe!”.