Crisi a Buenos Aires
La crisi no m’afecta especialment perquè ho fa habitualment, vaig pensar llavors. El 2012 començava tan apocalíptic com la pel·lícula de Roland Emmerich titulada així. Les manifestacions del 15-M ens havien fet creure que les coses podrien canviar. Però per poc temps. Les retallades s’acarnissaren amb els autònoms, les col·laboracions van caure en picat. Es va estendre el pànic –com arribaré a final de mes?–. Ja em veia tornant a Mallorca, a casa dels meus pares. En comptes d’això, vaig comprar un bitllet a Buenos Aires.
Recordo una ciutat sense límits vista des del cel. Vivia a Palermo Viejo, davant d’un bar restaurant anomenat Shanghai. Allà vaig celebrar el meu aniversari amb els convidats a la Fira del Llibre. D’asadito en asadito, vaig conèixer molts escriptors, al lloc on hi ha més llibreries per persona. Ara perilla de tancar la mítica Clásica y Moderna, que freqüentava Borges. La gent parlava de teatre, de literatura, amb la mateixa naturalitat amb què aquí es parla de Netflix. De vegades tenia la impressió de ser al Madrid dels anys vuitanta, bulliciós, que canviava a batzegades i jugava amb la improvisació. Em va cridar l’atenció que no hi hagués contenidors als carrers, i que cadascú deixàs la bossa d’escombraries als peus d’un arbre al meu barri, o en monticles al centre, que s’acumulaven durant la nit i desapareixien abans que sortís el sol. També em cridaren l’atenció els cartoneros, els choripanes, la inexistència de relleu a la ciutat. I vaig flipar en un míting de Cristina Kirchner, que baixà d’un helicòpter i recorregué en furgoneta un camp de futbol per saludar al seu públic abocada des de la porta corredissa, entre aplaudiments i víctors com si fos Madonna.
Parlar de política implicava tenir discussions infinites que no arribaven enlloc. Ingènua de mi, vaig arribar a sentir enveja de la passió que provocava el tema. En aquesta banda de l’Atlàntic, els deia, l’escepticisme era total, ningú no creia ja en res. Ells es fotien de les nostres concentracions silencioses. Vaig tornar amb la intenció d’arreglar la paperassa per instal·lar-me allà una temporada, però al final em vaig quedar a Barcelona. Vingueren alguns amics de visita. “D’això en dieu crisi?”, protestaven mentre passejàvem per Gràcia, botigues i bars plens de gent, carrers endreçats, calma.
Set anys després, Barcelona és la ciutat convidada a la Fira del Llibre de Buenos Aires, capital d’un país que s’ha acostumat –segons digueren– a passar una crisi cada vuit anys. El tema de la xerrada en què participaré amb Miqui Otero i un autor argentí per confirmar serà precisament la crisi. El que no sé és si el terme és correcte, quan ens hem instal·lat en una inestabilitat permanent. Quan la incertesa ha esdevingut quotidiana. Quan es considera revolucionari el que és conservador. Quan cada dia pot fer història o ser l’apocalipsi.
La gent parlava de teatre, de literatura, amb la mateixa naturalitat amb què aquí es parla de Netflix