Un còmode matalàs

Se m’està començant a desencaixar la mandíbula a força de passar-me hores, com un beneit, amb la boca oberta. Però és la realitat la que em deixa perplex i atònit. O si més no la part de la realitat reflectida en els mitjans. Aquest judici televisat. El desvergonyiment dels que ara es tornen a presentar a les eleccions quan van pregonar que no tornarien a formar candidatura al Congrés. Gabriel Rufián i allò de són els meus últims divuit mesos i prou, dit fa no sé quants mesos. Que tot era simbòlic, però fill, això sí, d’un mandat democràtic, aquest fenomenal oxímoron bo per a tot. Que els fugits viuen una realitat tan dura com els que s’han passat un any a la presó. Que hem parat el país. Que si el vuitanta per cent dels catalans… En fi, seria per continuar i continuar i no acabar. Com el procés mateix i totes les seves derivades, ramificacions i canvis de sentit, pla, via i discurs. Però ara el que importa és que anem a eleccions generals. I que, potser com a primer acte de precampanya, és a dir, de campanya electoral sense que es pugui demanar expressament el vot (no era aquesta la norma? o d’això també ens n’oblidem?), hem assistit a la presentació i vivisecció del llibre de Pedro Sánchez, un Manual de resistencia entre l’autoajuda i la memòria personal. Deixant a part la confusió de fer esment en va de sant Juan de la Cruz per fra Luis de León (a Salamanca li deu haver restat algun vot), ha estat molt comentada l’arrencada del llibre, amb allò que la seva primera decisió quan va arribar a la Moncloa la va prendre al costat de la seva dona i va consistir a canviar el matalàs. Cosa, d’altra banda, ben humana i comprensible, incloent-hi l’argument que no volia tornar-se de la mateixa opinió que Mariano Rajoy. Que no surt tan malparat al llibre de Sánchez, sigui dit de passada. Hi ha hagut conya amb aquest paràgraf i d’altres, però em sembla que no s’està entenent que el canvi de matalàs explica moltes coses. La connexió de Pedro Sánchez amb el comú de la gent, per exemple. La seva habilitat, no sé si calculada, per semblar, com Lord Jim, un dels nostres, però més alt i atractiu (sí, sobre això també hi ha hagut molt escarni i més d’una broma). Fins i tot aquest poder ser objecte del sarcasme, tan nostre, l’acosta a la ciutadania.

Encara queden molts dies per a les eleccions de l’abril, però avui em sembla que Sánchez ja ha aconseguit un còmode matalàs de vots. És més, crec que el PSOE guanyarà les eleccions clarament, i que la jugada de Rivera a tot o res el pot deixar a les portes d’aquella coalició per la qual ara aposta. Com que no faig anar ni dades ni estadístiques electorals i em deixo portar per la meva pobra diguem-ne que intuïció, és molt probable que sigui un ignorant i un atrevit, però em sembla que Rivera i Casado li han cedit de franc el famós centre polític a Sánchez i l’han transformat en algú amb, precisament, un matalàs sobre el qual acomodar-se. Li han posat casa i llit i, posats a fer, li han rellogat una habitació a Vox. Un disbarat al qual reacciono com la banca en temps de crisi: no dono crèdit.

Llegint llibres d’història de vegades et trobes amb el relat d’una societat, una cultura, una organització, que camina fermament i decididament cap a l’abisme, impel·lida per una voluntat no compresa de suïcidi i sacrifici. Encara confio que no sigui això, o almenys no del tot, el que estem vivint a Catalunya, però sens dubte sí que em sembla el que estic veient en el PP i a Ciutadans. Casado i Rivera em semblen víctimes d’un atac de gelosia, reus d’enveja, furiosos perquè, encara que hagi estat durant uns mesos, Pedro Sánchez ha estat president del Govern. Sí, ja sé que segons quin sigui el resultat electoral podran pactar Rivera i Sánchez si no aconsegueix fer-ho el trio que es va aparèixer a la plaça de Colom. No m’importarà quedar com el ximple que seré si ens trobem a l’escenari d’un govern format per un tripartit a l’andalusa, entre PP, Ciutadans i Vox. Recordaré Calderón de la Barca i el seu “yo era un tonto, y lo que he visto me hizo dos tontos” (Alberti ho agafa de Calderón; evitem confusions), però intentaré consolarme amb els versos que continuen a aquests en La hija del aire , i que diuen: “Pues para entrar donde quiera, ¿qué más hay que hacerse el tonto?”. Es fa Sánchez el tonto? No ho crec, però sí que dona al seu llibret pistes molt importants i que crec estan passant desapercebudes. La figura del Rei i la seva suposada proximitat a Sánchez, l’interès de tots dos pel paper internacional d’Espanya i, per sobre qualsevol altra cosa, que aquest país necessita un projecte i que ell està cridat a proporcionar-lo. Enfrontant-se als barons i a l’excessiva territorialització del seu partit, que va patir en carns pròpies. El seu projecte, amable i de consens, passa també per una recentralització que es farà amb bones maneres, però amb la fermesa que insinua i que se suposa forma part de la seva resistència al desgast i la pressió. Ho tornaré a dir: puc equivocar-me, evidentment, però crec que tindrem Sánchez per a estona. I no sé si volent fer-li el llit no li han regalat aquell famós matalàs.

Rivera i Casado li han posat casa i llit a Sánchez i, posats a fer, li han rellogat una habitació a Vox