“Vostè segueix el procés, senyor Sagarra?”
Vostè segueix el procés, senyor Sagarra?”, em deixa anar una veïna a la carnisseria. “Per què m’ho pregunta, senyora?”, li vaig respondre jo. “Doncs perquè encara és l’hora que li llegeixi quatre ratlles a la seva terrassa sobre els nostres pobrets presos”.
Té raó la senyora: hauria d’escriure alguna cosa sobre els nostres presos, sobre “els nostres pobrets presos”. Però, què vol que li digui senyora, els presos no m’exciten, per més presos, més nostres i més pobrets que siguin. Perquè una cosa és donar-li la raó a Oriol Junqueras quan ens diu que ell estima Espanya, els espanyols, la seva llengua, la seva cultura... i una altra cosa és que Oriol Junqueras m’exciti –a mi o el meu veí del sisè– quan deixa anar aquella declaració d’amor a la pàtria de Quevedo, de Joselito o de la Bella Dorita.
El procés no m’excita, aquesta és la pura veritat. Com a oient de Catalunya Ràdio o, més ben dit, de Mònica Terribas, des de fa un munt d’anys, la seva manera d’enfocar el procés em resulta una mica respectuosa, per no dir afectuosa, respecte als nostres “pobrets presos”. A dos quarts de nou, arriba, afortunadament, l’amic Joaquim Maria Puyal que, per uns minuts, pocs minuts, se suposa que ha d’enfrontar-nos amb la seva realitat, amb la seva manera de veure les coses, agradable o no, i que –em remeto a divendres, 22 de febrer– s’escapoleix recordant-nos que tal dia de l’any tal va morir Salvador Espriu i ens deixa amb la veu de Raimon parlant d’“un poble” –“al servei d’aquest poble”– que, no cal dirho, no és cap altre que el poble català, però sense que l’amic Puyal ens aclareixi on es troba aquest poble, si a Waterloo, al Palau de la Generalitat o a la presó de... O ves a saber on.
No, el procés no m’excita. Quan l’amic John Wilkinson em va dir que José Martí Gómez –mestre de mestres, etcètera, etcètera– als seus 82 anys o a punt de fer-los, s’havia convertit en “De oyente por ahí”, és a dir, pel procés, a les pàgines d’El País ,em vaig dir que a la fi estàvem salvats, que gaudiríem del procés cada matí, com qui gaudeix de “l’odeur des croissants chauds sur la bonté humaine” (com va dir aquell). Però vet aquí que el Martí que va “De oyente por ahí” a les pàgines d’El País, més que d’oient va de setciències. I la veritat és que ho sap tot i si no ho sap ho pregunta. Com en la seva postdata de dijous, 21 de febrer, en què ens fa saber que, segons li informa “l’estimada amiga María Eugenia Ibáñez”, no sap si Turull és de l’Espanyol però que Rull sí que ho és, “de la qual cosa deixo constància –escriu Martí Gómez– perquè l’independentisme radical obri les seves finestres a una diversitat més gran”. I remata: “Catalunya no és només el Barça que va imposar condecoracions a Franco”. Martí, l’“oient Martí”, viu del setciències Martí; Puyal viu, sobreviu del gran Espriu, i jo m’avorreixo mentre escolto Mònica Terribas discutir amb aquest o aquell sobre la poca traça o la ingenuïtat d’aquella advocada de l’Estat que...
Doncs sí, el judici del procés m’avorreix i no ha fet més que començar. Una altra cosa és el que passa a Roma, al Vaticà, amb el procés contra els abusos sexuals, contra les víctimes violades pel clergat. Ignoro si el Papa Francesc, un jesuïta, se sortirà amb la seva i aconseguirà erradicar l’homosexualitat, agressiva i criminal, i la pedofília de la cúria vaticana i dels bisbats de diferents parts del món. Jo crec que no. Probablement no ho veuré, però no m’estranyaria que Francesc acabés en mans dels seus carde- nals i, quan dic els seus cardenals, em refereixo tant als seus fidels com als seus enemics. Per què m’excita aquesta lluita contra una església que calla i tolera els abusos sexuals? Doncs perquè darrere hi ha un periodista, un vell periodista que es defineix com a sociòleg i homosexual, autor de Sodoma –un llibre que arribarà a les nostres llibreries a mitjans de març– i en què descriu, després de quatre anys d’investigacions, què passa al Vaticà i a les diòcesis d’un munt de països referent a l’homosexualitat i els seus estralls al si de l’església catòlica. Per què m’excita? Per què l’autor és un periodista en actiu que afortunadament pot dedicar-se al que molts joves i no tan joves periodistes voldrien dedicar-se? Per què se la juga? Per què tu, jo i aquell vam anar a una escola de capellans? No ho sé. Només sé que el llibre del periodista Frédéric Martel em reserva alguna escena felliniana molt més excitant que un curtcircuit durant l’intent de visita de la senyora Arrimadas a la Casa de República de Waterloo. PS. A l’Aristón de Sanremo un noi que es fa dir Mahmood, pseudònim d’Alessandro Mahmoud, nascut a Milà el 12 de setembre del 1992, ha aconseguit el primer premi de l’històric festival. “Mahmood... mah... La canzone italiana piu bella?!?”, ha deixat anar al seu twitter Matteo Salvini. Al polític li ha sabut greu que el guanyador de Sanremo sigui el fill d’un pare egipci i d’una mare corsa, nascut a Milà, és a dir, “italià al cent per cent” tal com li va respondre el noi. Salvini és un fatxa, racista, etcètera, etcètera. Però a més és ximple. Només li calia donar una ullada al que cantava Domenico Modugno quan va guanyar el festival: “no no no no no, amuri miu / si tu mori / vogghiu muriri ‘nsieme a tia! / ... / e accussì finì l’amuri / di due pisei sfortunati... / Ddaie ddaie ddaie / c’è puru lu masculu / tira la fiocina... / Accidilu! Accidilu! Ah!”.
Doncs sí, el judici m’avorreix i no ha fet més que començar; una altra cosa és el que passa al Vaticà