Molt teatre i poc floret
POU. Amb l’autoritat que li confereix ser un monumental actor, Josep Maria Pou ha comentat aquest dimecres a Espejo público (Antena 3), a preguntes de Susanna Griso, que els líders independentistes catalans “van fer teatre” (en un muntatge teatral titulat El procés). Pou ha pronunciat amb dolor la paraula teatre, perquè és actor veterà i vol que el teatre es quedi a les taules del prosceni, no als faristols de la política. Aquesta batalla la tens més perduda que Ahab davant la balena blanca, estimat amic Pou! M’ha fet pensar: quin paper hi tenim els espectadors de la funció? Entrem al teatre amb ganes de ser ben enganyats i col·laborem desactivant una estona la nostra incredulitat: volem que la nostra ànima vibri amb alguna cosa (que ens sembli) veritable, sentir íntimament que el personatge estima de debò, odia de debò, mata de debò, mor de debò. Que l’engany ens embargui l’ànima! I, ja a la sortida del teatre, esperem l’actor –que ni ha estimat, ni ha odiat, ni ha mort, ni ha matat de debò– per felicitar-lo pel fet d’haver-nos enganyat tan bé. Gràcies a Pou he comprès l’ànima de dos milions dels meus conciutadans, que han passat aquesta setmana aplaudint els seus actors predilectes, a la sortida de la seva prolongada funció. Exceptuant un tal Vila, actor que es va negar a sortir de gira... i va abandonar la companyia.
ESPADA I RISTO. Diumenge passat, a Chester (aquesta nit, 21.30 h.), l’entrevistador (Risto Mejide) i el seu entrevistat (Arcadi Espada) van acabar a matadegolla. Tota picabaralla atreu teleespectadors: guanya Risto. I si Espada s’hagués quedat al sofà, fins i tot argumentant tot sol, plantat per Risto?: guanyaria Espada. Perquè a la tele, com a la vida, perd el que abandona. El que resisteix, guanya (Cela). Risto jugava a casa, esclar, i va llançar el seu entrevistat a dos treballs d’Hèrcules: Lidia Falcón... i el pare d’un nen amb síndrome de Down. Tots vam veure l’emboscada. I Espada no va saber esquivar-la, argumentar amb calma la seva controvertida tesi que la societat no hauria de pagar les costoses cures que necessitarà una criatura humana si abans de néixer ja sabem que les necessitarà. Aquesta idea, com totes les idees, pot i ha de debatre’s a la tele. Però Risto va posar el crit al cel i va clausurar l’entrevista: perd Risto... i tots, ja que perd la paraula lliure, com passa sempre que coartem l’expressió d’una idea, per molt aberrant, monstruosa i insuportable que resulti. Suporta-la –si et reclames il·lustrat, obert, valent, demòcrata– i rebat-la amb paraules! Per què, si no, volem paraula lliure? Preferiríeu un llistat del que es pot i no es pot discutir? No, jo no! Tant de bo que la topada en què ni Risto ni Espada no van estar a l’altura de qui pretenen ser –dos florets dialèctics afilats i precisos: que esmussats aquella nit!– hagués continuat, i tant de bo que Risto hagués sabut dir això: vull que la meva societat doni suport a tots els pares que decideixin estimar per sempre els que saben que naixeran amb mil dificultats, perquè per alta que ens resulti la derrama... no hi ha inversió més rendible que l’amor: l’amor ens salva a tots! I ara, senyor Espada, digui vostè. – @amelanovela
I, ja a la sortida del teatre, felicitem els actors pel fet d’haver-nos enganyat tan bé en la llarga funció