El llibre més important
Una insistència del papa Francesc és que llegim la Bíblia, que en tinguem una a casa, o almenys un Nou Testament, i que hi meditem de tant en tant. La Bíblia és el llibre més important de la història, el més venut (es continuen editant uns cent milions d’exemplars cada any), el més influent en la cultura del món. Però alhora és un compendi de 73 llibres, alguns de poques pàgines: 46 pertanyen a l’Antic Testament i 27 al Nou, i comprèn des del Gènesi fins a l’Apocalipsi.
Aquesta llista o cànon de llibres, escrits originàriament en hebreu, grec i arameu, va ser configurada definitivament al segle IV basant-se en la tradició dels llibres inspirats, compartida en general pel judaisme i el cristianisme. Sant Agustí va demanar: “Llegiu la Bíblia perquè no sigueu cecs que guien altres cecs; llegiu-la perquè hi trobareu tot el que heu de practicar i tot el que heu d’evitar”.
Rellegir aquestes pàgines sublims a poc a poc i amb esperit d’escolta ens permet de conèixer més bé el Creador de l’univers, i endinsar-nos en els traços doctrinals de la nostra fe, com ara la divina omnipotència, la justícia i la misericòrdia. Aquesta última tindrà la seva culminació explicativa al Nou Testament, per bé que ja apareix a les primeres pàgines de la vella llei. Després de la temptació i la caiguda, quan l’ésser humà s’amaga de la mirada del seu creador, Déu li surt a l’encontre i li promet la redempció amb la figura de la dona, que il·luminarà un fill que esclafarà el cap del diable. Misericòrdia també per a Caín, el primer de la inacabable llista d’homicides que hi ha hagut, quan li posa un senyal al front per salvaguardar-lo: “Va posar, doncs, Javé a Caín un senyal perquè ningú que el trobés no el ferís”.
A la Bíblia hi trobem personatges imponents que són model per a nosaltres, com ara Abraham, el nostre pare en la fe, o Moisès, que se sent responsable del seu poble i parla a Israel de Déu igual que parla a Déu d’Israel. Moisès és model d’oració. Després de l’episodi de l’esbarzer cremant, el seu tracte amb Déu, diu l’Èxode, és “com un amic que parla amb el seu amic”. Davant el seu Senyor es mostra humil i sincer, li parla amb una confiança que commou. Al versicle 13, espantat davant l’encàrrec que li dona Déu, li diu: “Escolta’m, Senyor, et prego que encomanis a un altre aquesta missió!”.
És una cosa que també ens pot passar a nosaltres en la circumstància en què estem. Sentir que Déu ens crida i demanarli: digueu-l’hi a un altre. Moisès parla a Déu amb confiança d’amic, però se sotmet a la seva voluntat sabent que quan algú és elegit per a una missió Déu li dona les gràcies necessàries per exercir-la.
La Bíblia conté ensenyaments impagables: la bondat de Josep, el penediment de David, la paciència de Job, la fidelitat de Rut... Fins que arriba a la seva culminació en els Evangelis, els Fets i les Epístoles, base de la cultura occidental i alhora inspiració moral per a tota la humanitat.
Ensenyaments de la Bíblia: la bondat de Josep, la paciència de Job, el penediment de David, la fidelitat de Rut...