De l’elefant al gripau balear
GRIPAU balear, capsigrany, tortuga mediterrània, tritó del Montseny, gasela dorca, espàtula, martinet comú, xot, tortuga leprosa i voltors negre i lleonat: aquestes seran les úniques onze espècies autoritzades a reproduir-se al zoo de Barcelona. És a dir, les úniques que es podran veure allà d’aquí uns quants anys, quan la parca ja s’hagi endut elefants, girafes, lleons i els fins a 2.000 exemplars de 300 espècies, la majoria estrangeres, que avui viuen al parc de la Ciutadella.
Hem d’agrair aquest dràstic pla de desnonament d’animals forans a les associacions animalistes. Gràcies. També a l’Ajuntament de Barcelona, més sensible al maximalisme dels activistes que al criteri dels responsables del zoo i dels científics al servei de l’administració municipal. O que a les aportacions del zoo en l’àmbit de la genètica, l’educació o la col·laboració internacional. O que a les preferències dels nens barcelonins, que durant generacions, sense distinció de classe ni gènere, han conegut –i apreciat– les espècies salvatges anant al zoo de la seva ciutat.
Els activistes visiten el zoo i el primer que hi veuen és un cruel residu colonial que urgeix liquidar. Els nens, sense veu en aquest sainet, visiten el zoo i es fan una primera idea de la fascinant diversitat del regne animal i de les dimensions del nostre món. Aquestes visites al zoo, lluny d’avivar el seu atàvic gen imperialista, potser desperten en ells una certa sensibilitat i afany de protecció dels animals. I fins i tot la consciència que res no és perfecte: ni el dia a dia dels inquilins del zoo, de vegades ensopits i polsosos, ni la bondat dels qui pretenen salvarlos negant-los la seva estada entre nosaltres.
El món ideal, igualitari i lliure de colonialismes –polítics, econòmics o intel·lectuals– encara és una quimera. I no és sobrer recordar que el gènere humà de vegades exigeix sacrificis a alguns dels seus membres, feixucs per a
Els activistes visiten el zoo i el primer que hi veuen és un cruel residu colonial que es fa urgent liquidar
ells però positius per a la col·lectivitat. Tan abusiu és exigir-los-hi a alguns animals? Tan greu és destinar un percentatge mínim de la fauna salvatge als zoos? La idea que el colonialisme es venç tancant zoos, quan la Xina està rellevant els colonitzadors occidentals a l’Àfrica i a Llatinoamèrica, és més aviat ingènua. Mantenir en captivitat espècies salvatges és, esclar, antinatural. Però, paradoxalment, potser serveix per conservar el contacte dels joves amb aquests animals i així estimular el seu desig de preservar-les.
Un zoològic amb gripaus balears i altres animals rigorosament autòctons té molt bona pinta, i a més a més sintonitza amb polítiques excloents avui en voga. Ara bé, amb el pretext de defensar la dignitat d’elefants, tigres, lleons i d’altres bèsties se’ls pot acabar expulsant de l’imaginari infantil, convertits en una cosa remota i de facto tan extinta com els dinosaures. Llevat de per als que es puguin pagar safaris fotogràfics a l’Àfrica (abans que els prohibeixin perquè són un altre vici postcolonial insuportable).