Descongelar el passat
Explicar que te’n vas de viatge al pol Nord omple moltes converses. És de les poques coses exòtiques que queden en un món en què viatjar, sigui per Ryanair, sigui per un canvi cultural, ha deixat de ser un bé exclusiu d’una minoria. Tinc amics, molts, als quals no he vist mai cap interès en la muntanya, els esports d’aventura o les experiències extremes, que afirmaven que aquest seria un dels viatges de la seva vida. La meva mare també em va dir que veure aurores boreals era un dels seus somnis incomplerts. En fi, que l’expressió ”Quina sort!” és la que rebo sense parar cada vegada que no em resisteixo a explicar aquesta història –que no m’hi resisteixo–.
Barcelonina practicant de l’arròs a la Barceloneta els diumenges i fanàtica del terrasseig, he de confessar, en canvi, que no hauria sabut col·locar Svalbard al mapa abans de rebre aquesta invitació. També confesso que durant setmanes m’he preocupat, bàsicament, de recopilar roba que aguanti la franja dels -20 als -40 graus. Sergi Mingote, president d’Onat, ha estat el meu salvador. Amics polítics en temps difícils, quan ell era alcalde de Parets del Vallès i jo diputada al Parlament. Només una trucada i va aparèixer a l’estació de Sants amb una maleta gegant de roba que ell mateix fa servir per anar a l’Everest amb la seva fundació d’inclusió social. Veure en Sergi després de tant de temps va ser un confort més enllà de la maleta; el confort de veure tota la gent, la més propera, que va haver de deixar la política i que ha sabut no només triomfar a la vida privada, sinó fer-ho amb un fort compromís cívic. És una satisfacció estranya, que no sé explicar o que tardaria massa a fer-ho.
Sigui com sigui, les expressions d’enveja sana s’obliden ràpid quan intentes passejar 5 minuts per aquest paisatge de gel al qual tardem més de 12 hores a arribar. El fred ferotge de l’exterior es contraposa a una mena de ritme caribeny que planeja als interiors. Famílies amb nens llegint, amics xerrant llargament, amabilitat constant, hospitalitat de refugi. Ritme caribeny que t’obliga a pensar, com cada vegada que t’allunyes del ciment urbà, en l’absurditat d’una part del nostre estrès quotidià.
Assimiles la vida al gel més ràpidament del que hauries pogut esperar en una terra que té més óssos polars que habitants i que a les botigues –poques– hi venen rifles al costat dels anoracs. Ho normalitzem tot amb una rapidesa sorprenent. I no han passat ni 24 hores quan el paisatge deixa d’ocupar espai i el va guanyat el motiu del viatge. Em desperta un watsap de María González, impulsora de la fundació: “Us adoneu que fa tot just tres anys els papers es podrien en un soterrani i avui no només estan a l’abast d’un clic, sinó que l’Arxiu Mundial s’hi interessa?”.
No hem baixat a una mina de carbó en meitat de l’Àrtic només perquè Piql s’hagi interessat en el nostre arxiu. Tampoc només perquè sigui la primera vegada que una institució espanyola –amb la diputació de Barcelona– sigui present en una iniciativa com aquesta juntament amb altres institucions com la Biblioteca Vaticana o l’Agència Espacial Europea. No. Congelar al gel papers que són una mostra de la història política d’Espanya és una bona manera de començar a descongelar la nostra memòria.
Quan parlem de posar en relleu el nostre passat, ens solem centrar a emmagatzemar i digitalitzar. Ara bé, si no ampliem el debat estarem infravalorant la dimensió més important: la memòria entesa com a servei a la ciutadania. Si els ciutadans del present han de poder trobar i accedir a la seva història, els del futur també ho han de poder fer. Per això, tan important com la transparència i la catalogació dels documents és la preservació digital a llarg termini. La iniciativa de l’Arxiu Mundial ens permet posar aquest debat a l’agenda i fer servir l’altaveu de l’Àrtic per reivindicar els nostres deures cívics.
Vaig ser 48 hores al gel. Vaig baixar a una mina de carbó, vaig desplaçar-me en trineu, vaig menjar ren i balena, vaig conèixer gent molt interessant. Vam congelar uns papers que relaten part de la nostra història democràtica per descongelar un debat important per al nostre futur. Vam venir fins al pol Nord per reivindicar, una vegada més, les paraules de Franklin D. Roosevelt quan deia que “per reunir els enregistraments del passat i allotjar-los en edificis on seran conservats per a l’ús d’homes i dones en el futur, una nació ha de creure en tres coses: cal creure en el passat; cal creure en el futur, i, sobretot, cal creure en la capacitat del seu propi poble d’aprendre del passat per guanyar en l’enteniment de la creació del seu propi futur”. Si avui som uns quants més els convençuts per aquestes paraules, el viatge fins al gel haurà valgut la pena.