Messi, Messi, Messi!
Fa temps que el duel Sevilla-Barça va substituir l’Atlètic-Barça com el partit que ningú no s’ha de perdre, i el d’ahir no va ser pas una excepció. Com tantes altres vegades al camp sevillista, Messi va brindar una actuació monumental i va canviar el signe del matx amb tres gols dignes de la seva millor collita: una esplèndida volea amb l’esquerra, un violent xut amb la dreta i el delicat barret que va donar l’avantatge al Barça. A última hora, li va lliurar el quart a Luis Suárez, que sembla estar barallat amb el gol i amb la pilota.
A Sevilla, Messi porta la lògica del seu geni a extrems inenarrables. Fa temps que va esgotar els adjectius en tots els camps i davant tots els rivals del Barça, però les seves demostracions al vell Nervión van més enllà del que és excepcional. Hi ha una part misteriosa en la seva voluntat de superarse, és a dir, d’excedir l’insuperable, en un dels llocs més incòmodes per a qualsevol equip i especialment per al Barça, que pateix un calvari cada vegada que va al camp del Sevilla.
Pocs equips exigeixen tant al Barça com ho fa el Sevilla al seu estadi. Ve de lluny, des d’aquella eliminatòria de Copa de la temporada 2009-10, amb Pep Guardiola al capdavant del millor Barça que pugui recordarse. Poques vegades va jugar amb més volada que en aquell partit, el primer que el va deixar sense un títol: havia guanyat els sis de la temporada anterior. Malgrat el seu partidàs, el Sevilla el va fer fora, i des d’aleshores s’ha creuat innombrables vegades amb el Barça, la majoria en enfrontaments transcendents, caracteritzats per la passió, el vertigen, els gols i les inoblidables actuacions de Messi.
Fa un any, en un discretíssim partit del Barça, que va concedir dos gols i va ser abatut, Leo Messi va entrar en combustió durant la segona part i es va transformar en un remolí. No hi havia manera d’aturar-lo. Va ser probablement la millor actuació individual d’un jugador en tot el campionat. No va parar fins a derrocar la tremenda resistència del Sevilla, que va posar-se de genolls als dos últims minuts, per a desesperació del sevillisme, que no s’habitua a l’apoteòsica rutina de Messi al Sánchez Pizjuán.
Aquell partit, que Messi va empatar al penúltim minut, es va assemblar com una gota d’aigua al que es va lliurar ahir, però amb un final diferent. El Barça va penar durant tot el primer temps, angoixat per la incessant pressió del Sevilla i sotmès al partit que menys li convé: el que convida al descontrol. Al Barça no li agrada perdre la pilota, ni córrer darrere d’ella, els dos problemes que va manifestar davant un rival que no li va donar respir en el primer temps. Enmig de l’ambiciosa proposta del Sevilla va tornar a emergir Ben Yedder, un fenomenal i molt poc publicitat davanter. Com Busquets als seus primers anys, Ben Yedder és un dels secrets més ben guardats del futbol europeu.
El partit pintava molt lleig per al Barça i per a gent com Coutinho, que s’ha jivaritzat com a jugador. Cada vegada s’encongeix més. Tot conspirava contra el Barça en un partit que el tenia a punt de la sufocació, però de nou va irrompre Messi per canviar el destí del matx i probablement del campionat. Va ser un compendi de coratge competitiu, brillantor futbolística i precisió rematadora. El Sevilla no va trobar la manera de detenir-lo, encara que era evident que només Messi podia canviar el pas al partit. Tampoc aquesta vegada no es va trobar antídot contra el geni. Messi es va enlairar a Nervión, va deixar una nova obra mestra i va evitar la sufocació del Barça en un moment crític de la temporada.
A Sevilla l’argentí porta la lògica del seu geni a extrems inenarrables, i les seves demostracions van més enllà del que és excepcional