Viatge al refugi de les dones de l’Estat Islàmic
El camp sirià d’Al-Hol acull 66.000 famílies que han fugit
Prop del lloc que no fa gaire temps era un basar on es venien joves yazidites capturades per l’Estat Islàmic, avui s’alça un camp extens de carpes blanques que acull més de 66.000 famílies, la majoria integrants del grup gihadista que han abandonat els últims mesos l’últim enclavament sirià de Baguz. Milers de dones, amb una quantitat encara més gran de nens, caminen per aquests carrers de terra, on el negre de les túniques que les tapen fa l’efecte que ho domini tot.
La imatge sembla una ironia si es té en compte que la batalla per alliberar Al-Hol va ser una de les més dures abans de l’ofensiva sobre Al-Raqqa. Als cartells que quedaven als carrers d’aquesta població quan va ser alliberada es veien dones totalment cobertes amb un missatge que deia que el nicab era obligatori. El rastre d’una bandera negra de l’Estat Islàmic es veu encara a l’edifici que acollia el tribunal dels gihadistes.
A la via principal que travessa el camp, a la qual s’accedeix després d’un control de seguretat, desenes de parades de venda ambulant aixecades pels primers refugiats que van arribar, iraquians que fugien de la guerra llançada per l’EI a l’altre costat de la frontera, es barregen amb punts sanitaris improvisats en cotxes on s’atén els nens, la majoria arribats de territoris de l’EI. “Venen de Baguz”, diu el xofer d’una ambulància que acaba d’entrar al camp. En obrir la porta posterior, una desena de dones amb nens a coll reaccionen amb sorpresa quan veuen l’exterior. Acaben de fer un trajecte de vuit hores o més.
Com la majoria dels nens que hi ha al camp, els nadons estan prims, però sobretot molt febles. Segons l’Oficina de l’ONU per a la Coordinació d’Afers Humanitaris (OCHA) a Síria, actualment 72 menors estan hospitalitzats i 113 han mort per problemes que inclouen la malnutrició o la hipotèrmia: dos terços d’aquests nens tenen menys de cinc anys. La xifra posa la pell de gallina i és una altra mostra que ningú no semblava estar preparat per a les dimensions d’aquest drama. També, de l’estratègia de l’EI de promoure que les seves dones tinguessin tants fills com fos possible per convertir-los en soldats del califat.
Al començament de l’ofensiva les Forces Democràtiques Sirianes havien calculat que el nombre de persones que quedaven a Baguz era d’un miler. Després de set setmanes de la batalla per aquest últim enclavament de l’EI, més de 25.000 persones l’han abandonat, 3.000 els últims dies. Molts són combatents que han estat conduïts a presons, però la majoria són dones i nens a qui s’ha recollit en aquest camp. Moltes estan embarassades –es calcula que un 8%– i són molt joves.
Una de les moltes dones que se’ns acosten, amb l’esperança que els puguem dir què passarà amb elles, diu que és alemanya i que va arribar a Síria als 15 anys. A través de l’obertura del nicab es veu que és bastant jove. Carrega un nen i una nena de mesos embolicada en una manta blanca que deixa en evidència que està molt
DRAMA HUMANITARI Segons l’ONU, 113 nens han mort de fam o fred; ningú no s’esperava aquest volum de gent
prima. Es queixa que no té diners per comprar llet de fórmula i que la nena ha deixat de mamar. Explica que al camp el menjar és escàs i que ningú l’ajuda amb la seva filla, cada dia més feble. “Jo la vull portar a la clínica, però ningú no em deixa sortir d’aquesta part del camp”, diu.
Planys com aquests es repeteixen al llarg del camp, especialment al sector especial on estan confinades les famílies de l’EI. Moltes demanen ajuda i es neguen a responsabilitzar-se de les conseqüències terrorífiques que van tenir les decisions que van prendre. “No, cap de nosaltres no era esclava. Jo no he sentit mai això”, diu una francesa d’ulls verds d’aspecte infantil. “Sí, vaig sentir parlar de les yazidites, però no les vaig veure mai”, afegeix. Però la seva amiga, una francesa d’origen algerià de 19 anys, interromp per dir que sí que les va veure, però que vivien molt bé. “Les tractaven bé. L’islam prohibeix abusar d’una dona”, diu l’amiga, que assegura que el seu marit no va tenir mai una esclava yazidita. Ella no l’hauria deixat. Milers de dones yazidites de la muntanya Sinjar, a l’Iraq, van ser capturades, venudes i convertides en esclaves sexuals per l’EI. Moltes no han tornat.
El marit de la francesa d’origen algerià és un home espanyol –o almenys amb passaport espanyol– de qui no vol donar detalls més enllà que va morir fa dos mesos. “Els nens són meus, ell no és espanyol”, diu després per intentar desmentir la informació que acaba de donar.
L’altra noia francesa vol parlar, vol ajuda. Té por que França no la vulgui repatriar i que la portin a una presó iraquiana. Va arribar a Síria el 2014. La va portar, als 14 anys, la seva mare. El seu pare és a França. “La meva mare deia que havíem de venir, que aquí es vivia l’islam original”, explica. Porta dues petites sabates rosades a la mà, per a la seva filla de sis mesos. La seva mare s’ha quedat a Baguz –“potser té por d’anar a la presó”, diu–, però ella va prendre la decisió d’abandonar aquest enclavament amb el seu marit francès, ja que les condicions de vida s’hi havien tornat impossibles. Ara ell està pres i ella comparteix tenda amb la seva amiga. “Al principi la vida estava bé, era tranquil·la i fèiem una vida normal. L’únic dolent eren els bombardejos”, diu la jove, que aquest matí tenia permís per sortir del camp on les reclouen per poder comprar provisions. A la mà porta enrotllats uns quants bitllets que intenta amagar a altres dones que s’acosten.
Dins del camp especial, custodiat per homes de seguretat i al qual només podem accedir en companyia d’una dona de la intel·ligència kurda, que adverteix que està prohibit parlar amb les nord-americanes i les franceses, les peticions d’ajuda es multipliquen. El gran nombre de periodistes que volem parlar amb elles ajuden a fer-los creure que són protagonistes de la història. Especialment les europees, que no deixen de preguntar què passarà amb elles i els seus fills. Les nacionalitats són múltiples: nord-americanes, russes, australianes, franceses, alemanyes, uzbekes, turques... Algunes diuen que han sentit parlar espanyol, però és impossible trobar aquestes dones.
“Algunes són molt perilloses. S’ataquen entre elles i fan servir ganivets”, havia advertit Nisrin Abdolah, la portaveu de l’YPJ, la secció femenina de les forces kurdes, en visites a altres camps on hi ha recloses dones de l’EI. Les més ortodoxes i extremistes solen atacar les qui consideren que s’han desviat de les doctrines promulgades pel califat.
“Jo vaig pensar que a Baguz estàvem vivint en condicions deplorables, però aquí estem encara pitjor –diu una de les dones europees que s’acosta a parlar–. Pot ser que nosaltres hàgim comès un error, però els nostres fills no en tenen la culpa”.
MEMÒRIA ESBIAIXADA “Vaig sentir parlar de les yazidites, però no les vaig veure mai”, diu una francesa d’ulls blaus