Misèria a les Glòries.
Al mercat de la precarietat encaixonat entre els plecs de les obres de les Glòries s’hi venen objectes fets servir; molts d’inservibles, rareses increïbles
La coneguda fira de la misèria creix sense control al voltant de les obres multimilionàries de l’Ajuntament per renovar la plaça de les Glòries. Ahir més de cinc-cents venedors ocupaven l’entorn de la plaça.
Sobre les velles estovalles tacades amb salsa de tomàquet de les mandonguilles d’algun diumenge passat hi ha un ninot de cara per amunt i els ulls oberts al costat d’una gravadora d’aquelles que es penjaven com si fossin una bossa de mà, una gorra, diversos tovallons de colors desparellats i una llauna de refresc oberta i buida.
Senyora, qui comprarà un ninot a qui li falten les cames? La dona riu en veu alta: “Conserva el més important: el cap i la cua!”
És impossible identificar la cosa més singular, estrambòtica, estranya o estrafolària que es ven o s’intercanvia al mercat ambulant que cada dia, des de fa una dècada, s’escampa pels forats de la plaça de les Glòries de Barcelona. Aquest mercat, batejat com el de la misèria, ha anat adaptant la seva ubicació a l’evolució de les obres d’un dels projectes urbanístics més ambiciosos i polèmics de l’última dècada. Al costat de les tanques, al damunt de la runa, esquivant el pas de les excavadores i complicant l’anar i venir dels operaris que treballen de valent en la posada a punt de la nova Gran Clariana, un matí de cap de setmana s’hi han arribat a concentrar fins a mig miler de venedors amb totes les seves coses.
La taca verda que creix diàriament a les noves Glòries ha arraconat els venedors fins a la plaça que hi ha davant del Centre Cultural La Farinera i just al davant de la torre Glòries, creuant la Gran Via. La remodelació de l’espai avança i els fixos del mercat són conscients que els costarà de trobar el seu racó quan l’espai s’estreni per al gran públic. “Buscarem un altre lloc. Però som molts els que venim a vendre quatre coses que ens ajuden a completar la paga que ens ha quedat”, explica una parella gran amb conflictes a l’horat ra de compartir els seus noms.
Tot que la gran majoria de venedors són marroquins, i hi ha molt de comerciant romanès; també hi ha els que s’acosten de qualsevol barri per vendre productes en desús i fins i tot inservibles, en una mena de Wallapop a l’aire lliure de la segona mà.
Als venedors els agrada dir que el que s’amuntega sobre els seus llençols és material “reciclat”, que és el mateix que explicar que són objectes salvats dels contenidors, o rescatats per sempre de la destrucció o l’oblit en què acaba el que es llença a les escombraries. Les nines brutes, despentinades i gairebé totes nues desprenen un desemparament especial. La mateixa tristesa que les fotos en blanc i negre que també es venen dins del seu àlbum, o a mig euro cada una per separat.
Menció a part mereixen els objectes personalitzats, amb nom, cognoms i fins i tot foto. En Mohamed ven per 10 euros, amb possibilitats d’aconseguir-lo per dos amb un bon regateig, un marc dau- amb la mètopa en forma de cor en què està gravat l’escut de la Societat Coral Rosa d’Abril i la imatge de l’homenatjada. “A Teresa Pastórino, dels teus companys, 8-12-1995”, es llegeix a la placa. A l’altra banda de la Gran Via, un altre manter ofereix, entre les seves relíquies, una safata de plata amb una altra llegenda: “Noces d’Or Ramon i Loli, 7-9-2009”.
No hi ha un perfil únic del visitant. N’hi ha d’addictes, els que tenen en la seva rutina dominical escapar-se unes hores per veure què troben. La Chelo és d’aquestes. Diu que sobretot busca velles nines per reparar i després regalar. Però del braç dret li penja una bossa blanca que la delata. “Bé, com que avui no hi havia tant d’enrenou he pogut mirar coses amb calma i he trobat uns quants discos i un gerro”, confessa.
Cada vegada hi ha més turistes, després que alguns viatgers “alternatius” esmentessin el mercat als seus blogs com una de les extravagàncies de la Ciutat Comtal.
Moltes de les parades acumulen muntanyes interminables de roba de segona mà. I entre els venedors n’hi ha amb fama de tenir “bon material”. Ho explica una dona que espera, amb un grup, l’arribada d’un home a un racó al costat de l’avinguda Meridiana. “Sol arribar cap al migdia, i es posa per aquí. Cal estar preparada i mirar bé així que deixa anar les peces, perquè les bones volen. Diumenge passat em va dir que avui vindria amb abrics”.
Un jove espera encaixonat dins d’un carretó d’anar a comprar. Al seu costat, un altre nano en una postura més, reclinat sobre un arbre, tutela una de les parades més senzilles, però més visitades. Sobre la portada a color d’una revista ofereix tres mòbils i una bateria. El preu? “100 euros, i només faig descompte si t’emportes els tres”. Agafa un dels terminals i el comença a manipular. La pantalla presenta un cop, però funciona.
No tindré problemes després per si és robat? “Tranquila, ve de fora d’Espanya”.
Els que ofereixen mòbils, electrodomèstics i calçat esportiu trien racons més discrets. Amb tot, és fàcil localitzar-los, perquè al seu voltant hi acostuma a haver un eixam d’interessats.
Els venedors més buscats en aquest eixam de mantes són els de mòbils i de calçat esportiu
Aquí ningú no té plaça fixa: qui arriba abans desplega la manta, el llençol o les estovalles i, amb més o menys ordre, col·loca la seva mercaderia. Una dona ofereix ulleres de bussejador juntament amb d’altres de sol, i una altra neteja la cara amb un drap brut a la foto emmarcada del papa Jorge Mario Bergoglio, exposada amb una caixa vermella de bombons buida.
La senyora Luisa, veïna del barri del Clot, apareix passejant quan tots se’n van anant. Amb una mà resa el rosari i amb l’altra guarda, en una bossa, les cosetes que li van regalant. Ahir, un braçalet de grans verds. “Moltes gràcies, avui resaré a Déu per tu”, li diu a un jove musulmà que li somriu mentre recull.