John Carlin
PERIODISTA
El periodista John Carlin i el dibuixant Oriol Malet han abordat un episodi clau per a la fi de l’apartheid al còmic Mandela i el general , la història de la increïble seducció de Mandela al líder de la ultradreta afrikàner.
Un petit miracle. Una història fascinant i improbable si no fos certa. Dos personatges radicalment antagònics que en comptes d’acabar en un bany de sang per a un país, com tot apuntava, acaben encaixant les mans i desactivant la bomba de rellotgeria. Una història de seducció personal i de diàleg miraculós a la convulsa Sud-àfrica que intentava deixar enrere l’apartheid i celebrar unes eleccions lliures. És la història que explica ara la novel·la gràfica Mandela i el general (Comanegra en català i Debolsillo en castellà), un còmic del periodista John Carlin i del dibuixant Oriol Malet que narra la increïble seducció que va exercir Nelson Mandela sobre el general afrikàner Constand Viljoen, llegendari cap de l’exèrcit sud-africà –malgrat el seu rang, va estar a primera línia al front d’Angola– i que va sortir del seu retir per encapçalar el 1993 la resistència de part dels blancs al final de l’apartheid. Volien un Estat blanc independent.
A Viljoen el van anar a buscar els moviments blancs d’extrema dreta per encapçalar un moviment que disposava de milers d’homes armats que podien haver sembrat el caos i la guerra abans de les eleccions del 1994 en les quals Mandela es convertiria en president després de 27 anys de presó. Tot i això, els capitostos d’ultradreta, que representaven milers de grangers atemorits, no van tenir ni la capacitat de seducció de Mandela ni la racionalitat de Viljoen davant els seus arguments per evitar un bany de sang.
“Una guerra civil era una opció seriosa a Sud-àfrica. Les forces de l’extrema dreta que liderava Viljoen disposaven de 40.000 homes armats i amb experiència militar. I Mandela era molt conscient d’aquest perill. La història demostra que quan hi ha una revolució hi ha una contrarevolució, i Mandela es va esforçar molt per intentar crear les condicions perquè aquesta lògica no s’imposés”, recorda John Carlin, que va viure en directe tot el final de l’apartheid i l’ascens de Mandela al poder com a corresponsal de The Independent entre el 1989 i el 1995.
Carlin mateix s’ha convertit en un personatge del còmic, que comença amb ell i amb el general Viljoen entrevistant-se fa uns
UNA SEDUCCIÓ INESPERADA “Mandela va bastir ponts amb una empatia enorme, esforçant-se per posar-se en la pell de l’altre, entendre les seves pors i aspiracions”
anys al multicultural bar d’una platja de Ciutat del Cap de la nova Sud-àfrica. Tots dos rememoren una història que té tocs gairebé fantàstics: Viljoen té un germà bessó antiapartheid que va ser clau perquè Mandela es trobés en secret amb el general per parlar.
“Viljoen –recorda Carlin– a l’inici em va semblar absolutament deplorable. Vaig estar en el moment que li van demanar que prengués el comandament de les forces de la dreta i en rodes de premsa que va oferir. Però amb el temps vaig anar canviant d’opinió. Sobretot quan anys després em vaig assabentar d’aquestes converses secretes que va tenir amb Mandela. Em sembla admirable la capacitat d’aquest home de fer un gir de 180 graus a gairebé tot el que havia cregut que era veritat políticament al llarg de tota la seva vida”.
Havia cregut que els negres estaven per servir els blancs. Havia cregut en la segregació racial per mantenir les regles i criteris civilitzats dels blancs. Havia cregut que eren els amos i senyors de Sud-àfrica, el poble elegit, i que tindrien el seu propi paradís apartat de races inferiors. Havia cregut que havien de preservar el seu país del comunisme ateu dels negres. I havia lluitat per això. Al cap i a la fi, és el que li havien ensenyat. I això ho sabia Mandela, que havia llegit tota la història dels afrikàners des que el 1652 l’holandès Jan van Riebeeck fundés la colònia de Ciutat del Cap. També parlava el seu idioma. I comprenia les seves pors.
A aquesta empatia s’hi va afegir, diu John Carlin, que Mandela “era d’allò més seductor, no conec ningú que hagi estat amb ell més d’un temps breu que no hagi sucumbit totalment als seus encants o als seus arguments, o a tots dos alhora”. De fet, va acabar convencent Viljoen que en comptes d’anar a la guerra es presentés a les eleccions.
“Si els éssers humans van fer això una vegada, es pot repetir. És un exemple especialment valuós avui que vivim una època en què el que veiem arreu del món, especialment a Occident, és una gran polarització, un diàleg de sords, una gran incapacitat dels bàndols oposats a fer el més mínim esforç d’entendre l’altre”, diu Carlin, que assenyala que “Mandela va bastir ponts a partir d’una empatia enorme, d’un esforç per posar-se en la pell de l’altre, entendre les seves pors i aspiracions. Així va aconseguir la pau en un país amb totes les condicions objectives per a una terrible guerra civil racial”. “Si Rajoy al seu dia hagués tingut un gram d’aquella astúcia i sensibilitat política de Mandela en el tema català, l’hauria resolt en cinc minuts”, remata.
Justament per la situació política actual el dibuixant Oriol Malet va tenir especial interès que hi hagués edició en català i no només en castellà d’un llibre nascut a la meca del còmic europeu: França. L’editor de Delcourt va proposar el projecte a Carlin i Malet, i l’àlbum va aparèixer el 2017. Després s’ha traduït a Corea i els Estats Units, i ara aquí. Malet, que s’ha dedicat molts anys a la il·lustració, torna als seus inicis al còmic amb un estil realista “però no fred i detallat, que és el perill del còmic històric: en el meu dibuix es reconeixen els personatges però és molt orgànic, expressionista, brut”, destaca.
I es confessa totalment fascinat per la història. “Mandela va seduir el seu principal enemic, que encapçalava una cèl·lula paramilitar que volia una altra guerra i assassinar-lo, i no només ho evita i el convenç que deixi les armes, sinó que també el convenç perquè es presenti a les eleccions. És al·lucinant”, conclou.
ESTILS DE LIDERATGE “Si Rajoy hagués tingut un gram d’aquella astúcia i sensibilitat política de Mandela, hauria resolt el tema català en cinc minuts”