L’Imperi del Centre
Carles Casajuana reflexiona sobre la importància de la Xina en el context geopolític actual a partir del record dels mapes que contemplava sovint quan era l’ambaixador d’Espanya a Malàisia i vivia a Kuala Lumpur, en els que el continent asiàtic ocupava la part central del planeta i Europa quedava situada en l’extrem occidental mentre que Amèrica figurava al costat oriental.
Imaginem-nos una botiga de productes esportius, per exemple. Els números van relativament bé, fins que un dia l’economia entra en crisi i les vendes comencen a minvar. Cal retallar costos, acomiadar empleats, rebaixar sous. Com és natural, això provoca discussions aspres entre l’amo i els empleats. L’atmosfera es torna agra. L’amo atribueix la baixada de vendes a la crisi. Els empleats, a la mala gestió. Tots saben que, poc abans que les coses comencessin a anar malament, van obrir uns grans magatzems molt a prop. No dubten que aquest fet també té una relació directa amb el mal moment que estan passant, perquè molts compradors ara van als grans magatzems a comprar altres coses i aprofiten per comprarhi articles esportius, sovint a preus més econòmics. Però, obsedits pels seus interessos contraposats, ni l’amo ni els empleats volen admetre que l’obertura dels grans magatzems els obliga a canviar d’estratègia comercial i que si no ho fan no se’n sortiran, per més que rebaixin els costos o millorin la gestió de la botiga.
Em pregunto si, d’alguna manera, als països europeus no ens passa una cosa semblant: capficats amb les nostres dèries, no ens adonem que el nostre lloc al món no és el mateix que fa trenta anys. L’any 2001 la Xina va ingressar a l’Organització Mundial del Comerç. A partir de llavors, centenars de milions de treballadors xinesos van començar a competir de forma directa amb els treballadors occidentals. Hi ha autors, com Kishore Mahbubani (a Has the West lost it?), que consideren aquest fet més determinant per al món actual que l’atac a les Torres Bessones. Aquell dia va ser com si, a cent metres del nostre negoci, hi haguessin obert uns grans magatzems més econòmics i més ben assortits. Des de llavors, la competència dels treballadors xinesos, seguits pels d’altres països emergents, pressiona a la baixa els salaris dels treballadors europeus i nord-americans. No hi ha dubte que aquesta és una de les causes de l’augment de la desigualtat i de la precarietat laboral.
Des del començament de l’era cristiana fins l’any 1820, les dues primeres economies del món van ser sempre la Xina i l’Índia. L’any 1820, Europa va passar al davant, seguida pels Estats Units. Però ara el creixement accelerat de la Xina, de l’Índia i d’altres països emergents està a punt de posar fi a aquests dos segles de predomini occidental. El pes al món d’Europa i dels Estats Units s’ha reduït considerablement i tot indica que encara es reduirà més en les pròximes dècades. Els treballadors occidentals ja ho noten. Els únics que no semblen saber-ho són els privilegiats membres de les elits, que es beneficien tant de la globalització que no se n’adonen.
El món s’ha desoccidentalitzat. Josep Piqué ho explica a Cambio de era i El mundo que nos viene i ho va explicar molt bé, el 20 de febrer, en un debat al campus de l’Iese de Madrid organitzat per aquest diari( Retos de Vanguardia: Un mundo impredecible). El centre del món s’ha desplaçat a l’Extrem Orient. Europa s’està convertint en un poder perifèric i no se n’acaba d’adonar. Mahbubani considera que aquest factor està tenint tanta influència en la marxa del món com la digitalització o com l’augment dels moviments migratoris, i que sense aquesta influència seria molt difícil comprendre el malestar de les classes mitjanes que ha conduït al Brexit i a l’elecció de Donald Trump.
Ara bé, el progrés de la Xina i d’altres economies emergents no s’ha de traduir necessàriament en una minva del benestar occidental. No es tracta d’un joc de suma zero. La teoria econòmica demostra que la liberalització comercial sol ser bona per a totes les parts implicades i que, sovint, el progrés d’un és una font de progrés per a tots. Encara que els llocs de treball que fugen cap a la Xina, cap a Bangla Desh o cap al Vietnam es perdin aquí, es creen moltes oportunitats per a les empreses d’aquí que saben adaptar-se a les noves circumstàncies. Això sí, cal reaccionar per aprofitar-les.
Per tornar a l’exemple inicial: els grans magatzems roben clients a la botiga de productes esportius, però a la vegada atrauen molts més compradors al barri. Si la botiga de productes esportius busca la complementarietat amb els grans magatzems, pot guanyar molts nous clients. Però ha de canviar d’estratègia i especialitzar-se en productes que els grans magatzems no puguin oferir. Si no, ha begut oli.
No és estrany que, a la Unió Europea, hi hagi divisions en la política sobre la Xina. La iniciativa italiana recent d’adherir-se pel seu compte al projecte de la Ruta de la Seda les posa en evidència. Però no sé si és l’estratègia més encertada. La prioritat de tots hauria de ser actuar junts, perquè si no serem irrellevants.
Fa vint anys, quan jo vivia a Kuala Lumpur, veia sovint mapamundis en què Europa ocupava un extrem i Amèrica l’altre, amb l’Àsia al centre. A mi m’agradava mirar-me aquells mapes perquè il·lustraven molt bé la confiança i l’orgull legítim que es respiraven en aquelles terres: els països asiàtics sabien que el món estava canviant i, a cavall d’un progrés galopant, se sentien amb justícia protagonistes del canvi.
No aniria malament que, aquí, ara, tinguéssim a la vista de tant en tant un mapa semblant. Per anar-nos fent una idea del nostre nou lloc al món.
El centre del món s’ha desplaçat a l’Extrem Orient i Europa s’està convertint en un poder perifèric El progrés de la Xina i d’altres economies no s’ha de traduir necessàriament en una minva del benestar occidental