La regressió i el progrés
La derrota de l’Estat Islàmic, que ha abandonat el seu últim bastió en territori sirià; i els reptes urbanístics i cívics de la llargament esperada reforma de la plaça de les Glòries de Barcelona.
L’infern podria estar aquests dies a Baguz, població siriana a la vora del riu Eufrates. Allà, els irreductibles de l’Estat Islàmic, uns centenars de combatents, la majoria estrangers, es neguen a rendir-se i lluiten tan desesperadament com inútilment per conservar l’últim bastió que li queda al califat en territori de Síria. Des del desembre han estat evacuats uns 30.000 civils i combatents per intentar evitar una matança encara més gran que la que s’està produint.
L’Estat Islàmic, proclamat el 29 de juny del 2014, ha fracassat com a projecte territorial, ha estat derrotat en el seu objectiu. Gradualment han anat caient els seus bastions a l’Iraq i després a Síria, i ara les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), formades majoritàriament per milícies kurdes amb el suport aeri de la coalició internacional, els tenen envoltats a Baguz i si encara no han entrat a matadegolla és, a més de per evitar baixes a les seves files, per intentar, tant com sigui possible, de no posar en perill la població civil, utilitzada en moltes ocasions com a escuts humans pels gihadistes.
En el moment del seu màxim apogeu, l’Estat Islàmic va arribar a controlar àmplies zones i grans ciutats de Síria i l’Iraq, com Al-Raqqa i Mossul, amb una superfície comparable a un país com el Regne Unit. Ara es veu obligat a tornar als seus orígens, a l’activitat terrorista o a la guerra de guerrilles. Es desconeix la seva actual capacitat econòmica, però sens dubte és molt inferior a laque tenia quan podia traficar amb petroli.
I cal recordar que l’Estat Islàmic no és una entitat monolítica, almenys en el moment actual, i que al seu si hi ha diversos grups que poden seguir estratègies diverses. Per això tornarà als seus orígens com a organització insurgent descentralitzada creant nous fronts en països com Líbia, el Iemen o el Pakistan, entre d’altres.
La derrota de l’Estat Islàmic com a entitat territorial ha estat paral·lela al seu augment de rellevància com a organització criminal. Transformat en guerrilla, el califat que va arribar a atreure combatents de fins a 87 països l’any 2014 s’ha convertit en una cosa difusa. Ja no existeix l’Estat ideal que volien construir, però això no vol dir que l’amenaça que suposa per a la seguretat mundial hagi desaparegut.
Continua sent un enemic invisible capaç de sembrar el terror, i la seva ideologia conserva encara la capacitat de colpejar a Europa o a qualsevol altra indret del món mitjançant la fórmula dels “llops solitaris”. El gihadisme de l’EI pot ressorgir també seguint la línia d’Al-Qaida, especialment activa al Magrib i a la península Aràbiga, utilitzant les seves mateixes fórmules d’evitar atemptats suïcides i atacs en zones civils. No s’ha d’oblidar que l’Estat Islàmic continua tenint presència i activitat a moltes regions de l’Àfrica, així com a Indonèsia i a les Filipines, per no parlar de l’Afganistan, on ara col·labora amb els combatents talibans.
L’Estat Islàmic ha estat derrotat com a projecte territorial amb uns límits geogràfics en el seu intent d’edificar un califat, però la seva derrota global i fins i tot la virtual estan encara lluny, i l’amenaça gihadista continua present en molts altres llocs del món encara que afortunadament les mesures antiterroristes implementades per molts estats, especialment en la Unió Europea, fan que la seva activitat sigui menor o que sigui detectada quan està en les seves fases inicials. Una altra conseqüència de la derrota islamista que hauran de gestionar amb extrema cautela els governs occidentals és el retorn dels gihadistes combatents de l’EI als seus països d’origen.