La nova revolució verda
Promet ser un dels temes centrals de les pròximes eleccions presidencials. Déu-n’hi-do abordar en un mateix paquet la lluita contra el canvi climàtic, la reactivació econòmica i la justícia social. El green new deal (GND) es podria traduir com a nou tracte verd i preconitza una sèrie de mesures mediambientals, com l’eliminació en un termini fix (un decenni) de la generació elèctrica basada en el carbó i els hidrocarburs, però també l’assistència sanitària universal, l’accés a un habitatge assequible o la creació de llocs de treball que permetin a les famílies un nivell de vida adequat.
Es va plasmar legislativament en una resolució –no un projecte de llei– introduïda al Congrés el 7 de febrer per la congressista estrella de la present legislatura, la novaiorquesa Alexandria OcasioCortez, i un veterà senador, també del Partit Demòcrata, Ed Markey.
Certament, molts dels objectius continguts en aquesta resolució s’assemblen a la proverbial carta als Reis d’Orient i poden ser legítimament acusats de poc realistes, però també és cert que el debat té lloc en un moment que la política econòmica tradicional sembla que ha entrat en crisi.
En efecte, la política monetària es veu abocada a un període aparentment indefinit de tipus d’interès baixos per l’escàs risc d’un repunt de la inflació, mentre que la política fiscal es caracteritza per l’escassa predisposició de les administracions a emprendre inversions públiques abundants, ja que això els obligaria a apujar els impostos.
La desqualificació de la iniciativa per part del president Trump va ser tan sobtada –tot just 48 hores després que s’introduís la resolució– com previsible (via tuit): “Crec que és molt important per als demòcrates pressionar amb el seu green new deal. Seria fabulós per a l’anomenada petjada de carboni eliminar permanentment tots els avions, cotxes, vaques, petroli, gas i l’exèrcit, fins i tot si cap altre país no fa el mateix. Brillant!”
En cap cas no s’esmenten les forces armades al GND i l’al·lusió a les vaques pot venir d’una proposta que inclou la col·laboració amb els grangers i ramaders per aconseguir un sector primari sostenible i no contaminant.
Però, sarcasmes al marge, el cert és que mitja dotzena d’aspirants demòcrates al lloc de Trump han donat suport a la iniciativa, igual que líders d’opinió com l’exvicepresident Al Gore, el premi Nobel Paul Krugman o l’ex-secretari general de les Nacions Unides Ban Ki-moon.
Tampoc no han faltat les crítiques més constructives. Com que el GND pica l’ullet de manera evident al new deal del president Franklin D. Roosevelt (el conjunt de mesures socioeconòmiques que van contribuir als anys trenta del segle XX a la superació de la Gran Depressió), s’ha destacat que algunes d’aquelles mesures van prosperar (com la implantació d’un sistema públic de pensions o l’organisme regulador dels mercats de valors), i d’altres, no, perquè responien a un programa omnicomprensiu com el que sembla que pretén el GND.
Però sí que es podria originar una reformulació del clàssic debat que oposa el creixement econòmic a la reducció de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, al qual va treure tant de suc l’aleshores candidat Donald Trump, prometent, per exemple, als miners de Virgínia de l’Oest o Kentucky que les mines de carbó es podrien reobrir perquè el canvi climàtic era, literalment, un conte xinès.
És més realista tenir en compte els enormes progressos que han aconseguit les energies renovables, els cotxes elèctrics i altres desenvolupaments de futur, les perspectives de creixement que tenen, les inversions que requeriran i els llocs de treball que previsiblement crearan. Com a mostra,
El ‘green new deal’ dels demòcrates vol unir reactivació econòmica, justícia social i sostenibilitat
un botó: els leds representaven un 1% del mercat de la il·luminació als Estats Units el 2008 i ara ja suposen més de la meitat del mercat.
I finalment, encara que sigui imprescindible separar el gra de la palla, fixar terminis realistes i evitar disjuntives estèrils, és obvi que les creixents desigualtats socials han ajudat notablement a la renovada popularitat del populisme, valgui la redundància. Només les iniciatives que ofereixin expectatives d’incrementar la prosperitat, en comptes de continuar repartint la inseguretat i la pobresa, poden suscitar il·lusió i, qui sap, modificar el present curs de les coses.