Calma a la ‘Grosse Koalition’
El Govern de conservadors i socialdemòcrates de Merkel fa un any entre el desinterès de molts votants i la resiliència de la cancellera
La gran coalició de conservadors i socialdemòcrates que governa Alemanya i que presideix la cancellera Angela Merkel acaba de fer un any, sumida en la calma més absoluta després de fenomenals bronques internes fa uns mesos, i unida ara en un objectiu comú: resistir fins al final de la legislatura, previst per calendari per a la tardor del 2021. I, sens dubte, no irritar els electors de cara a les eleccions europees del 26 de maig, i els rellevants comicis regionals a tres lands de l’est (Brandenburg, Saxònia i Turíngia) la pròxima tardor.
La Grosse Koalition (gran coalició) a l’alemanya –l’aliança de govern dels dos partits més votats– sol exercir fascinació en la política europea, ja que s’analitza com un exercici de responsabilitat dels socis. A Alemanya, tot i això, el Govern actual està lluny de convèncer la ciutadania. Segons un sondeig de la cadena pública ARD, només un 30% dels alemanys estan satisfets o molt satisfets amb la feina del Govern federal, i un 70% està menys satisfet o no ho està en absolut.
Aquesta gran coalició no és la primera que lidera Merkel: la seva formació, la democristiana CDU i el soci històric, la socialcristiana CSU bavaresa, ja van governar abans dues vegades amb el socialdemòcrata SPD, en les legislatures 2005-2009 i 2013-2017. Aquesta última legislatura ja va néixer amb dolor, i les negociacions van ser tan àrdues i van generar un bombo tan gran en els mitjans que es va popularitzar l’abreviatura GroKo ,ilaSocietat per a la Llengua Alemanya la va triar paraula de l’any del 2013.
Però l’actual Executiu, que va engegar oficialment el 14 de març del 2018, ho té pitjor. Va suposar la recerca de govern més llarga a Alemanya en la seva història de postguerra: gairebé sis mesos des de les eleccions del 24 de setembre del 2017. Angela Merkel, fràgil vencedora, es va veure obligada a negociacions extenuants primer amb liberals i verds –sense èxit–, i després amb els socialdemòcrates. Merkel va aconseguir així el seu quart mandat com a cancellera, que desitja mantenir fins al 2021, com va indicar quan no es va presentar a la reelecció com a presidenta de la CDU. Va deixar així la via oberta perquè fos elegida nova presidenta al desembre Annegret Kramp-Karrenbauer, persona de la seva confiança.
Aleshores, el Govern havia registrat dos forts conflictes interns. A inicis de l’estiu del 2018, Merkel va afrontar la disputa migratòria que li va organitzar el seu propi ministre de l’Interior, el socialcristià Horst Seehofer, que exigia poder rebutjar migrants a la frontera en uns supòsits dissonants amb la política d’asil de la cancellera. La CSU temia un auge de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD) en les eleccions de Baviera de l’octubre, i es va apuntar al discurs antiimmigració. Merkel va ordir llavors acords bilaterals ad hoc –un amb Espanya– per apaivagar la CSU.
La segona gran topada va tenir lloc al setembre, quan Seehofer es resistia a destituir el cap dels serveis secrets, Hans-Georg Maassen, que havia posat en dubte que en les marxes i aldarulls de la ultradreta a Chemnitz hi hagués hagut assetjament d’estrangers als carrers. L’SPD va exigir a Merkel el cessament de Maassen, i després d’una baralla de diversos dies, Seehofer va acabar cedint i el va destituir.
En realitat, la tensa pau actual obeeix, en bona part, al fet que la CSU va constatar en les eleccions bavareses que el discurs antiimmigració no li havia funcionat, que Merkel té data de caducitat i que l’SPD, debilitat en els sondejos, sempre ha donat a entendre que la gran coalició la va pactar amb ella. En aquest pacte hi ha una clàusula de revisió a meitat de legislatura, que tocaria aquesta tardor, ja que es computa des de les eleccions.
Però els mateixos sondejos que indiquen descontentament amb la gran coalició recullen una altra dada crucial: un 52% dels alemanys estan satisfets o molt satisfets amb la tasca de Merkel, la mateixa puntuació que tenia el març del 2018. Amb aquest suport personal, i amb la sòlida reputació internacional d’una dona que apuntala la imatge d’Alemanya al món, aquest Govern sembla destinat a aguantar.
Després dels problemes per la política d’asil i pel cessament del cap de l’espionatge, l’Executiu alemany vol resistir