Colòmbia busca la pau a Vallvidrera
La Comissió de la Veritat forma entrevistadors per tancar les ferides del conflicte al país llatinoamericà
Un home al final de la sala aixeca la mà i exposa un cas: “Què es fa quan estàs entrevistant una dona que t’explica que al seu fill el van decapitar i el van tirar al riu i, de sobte, s’aixeca i se’n va?”. La classe s’omple de xiuxiuejos mentre el professor respon: “No s’ha de tenir por del dolor”. El dolor a Colòmbia ja dura més de 60 anys i s’estén molt més enllà del país.
El mes de novembre passat es va posar a caminar la Comissió de la Veritat, fruit de l’acord de pau firmat fa dos anys a l’Havana pel govern colombià i l’exguerrilla de les FARC. Tindrà tres anys per mirar d’elaborar un retrat complet, divers i representatiu de la violència que va tenir lloc durant el conflicte. Es tracta d’una tasca històrica que ha posat un interès especial a superar les fronteres colombianes, ja que també vol incloure-hi el relat dels exiliats. Es calcula que n’hi ha al voltant de mig milió escampats per tot el món.
“Altres comissions de la veritat s’han centrat en les violències ocorregudes dins del país, potser pel temps limitat del seu mandat”, reflexiona des d’una residència a Vallvidrera el comissionat Alejandro Valencia. Quaranta ciutadans colombians residents a Europa –molts d’ells víctimes del conflicte– s’han desplaçat fins a aquesta casa als boscos de Collserola per formar-se com a futurs entrevistadors de la comissió, amb el suport de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).
Adriana Quintero va començar a recopilar testimonis anys abans que es firmés la pau. Exiliada a Suècia des de fa 13 anys, va haver de sortir del país després de la desaparició del seu pare quan provava d’esbrinar on paren altres familiars seus. “Notava la por que passessin els anys i se’ns oblidessin les coses”, explica. Les seves primeres entrevistes van néixer d’aquella por de l’oblit. Ara està aprenent a millorar la tècnica narrativa perquè les històries de les víctimes a l’estranger formin part de la memòria col·lectiva del país. “L’oblit és una forma de supervivència per poder anar endavant, però així no es guareix”, assegura.
Alfredo Holguín, assegut al seu costat, assenteix. El seu activisme com a líder estudiantil li va costar també l’exili a Noruega. “Primer vaig ser desplaçat del meu poble a la capital de la província. I d’allà, a Bogotà. És més fàcil ser activista en una ciutat gran”, recorda. Però la sensació de seguretat no va tardar massa a desaparèixer quan es va convertir en dirigent a nivell nacional. “La ciutat se’m va esgotar i va arribar un moment en què portava amb mi sempre dos o tres escortes. Això et va asfixiant. Tenia fills...”. Així que, amb la seva companya, van decidir fer “una pausa” i emigrar. Deu anys després, encara no se sent segur quan torna a Colòmbia i continua portant seguretat.
Tot i així, Holguín és optimista respecte al futur. Rebutja la lectura “catastrofista” del procés de pau que es fa tant des de la dreta com de l’esquerra i creu que aquestes “posicions maximalistes” entren en contradicció amb el que senten els colombians. “Han guanyat confiança, i el que dic és una asseveració constatable”. Per Holguín, el fet que vuit milions de compatriotes votessin el candidat esquerrà i exguerriller Gustavo Petro el mes de maig passat és un exemple. “S’ha perdut la por a votar per opcions polítiques diferents”, afirma.
Durant les sessions de formació, els participants comparteixen experiències i consells pràctics. Una dona recomana tenir llaminadures a prop durant les entrevistes perquè “rebaixen l’ansietat”. També mocadors. Un altre recorda un acte en què una quarantena de víctimes va protagonitzar un “plor col·lectiu”. “A qui vam haver de controlar més va ser al psicòleg, perquè era el que més plorava”, recorda.
“Pretenem aportar claredat als entrevistadors sobre el sentit que té la seva feina”, explica el comissionat Carlos Beristain. El metge i psicòleg espanyol expert en reparació social –únic membre estranger de la comissió– és, amb Alejandro Valencia, l’encarregat de les formacions. Denuncia que, des de la seva creació al novembre, l’organisme ja ha patit una retallada del 40 per cent del pressupost. El govern del conservador Iván Duque no està precisament entusiasmat amb la memòria. “Però no es pot forçar l’oblit”, reflexiona Beristain. “Cal passar la pàgina de la història, però abans cal saber llegir-la”.
“Hi ha sectors a Colòmbia que no estan conformes amb l’evolució del procés de pau perquè no estan disposats a renunciar als beneficis que els reportava el conflicte”, assegura Jeisson Oswaldo Martínez, un altre dels participants a les formacions. Els assassinats d’activistes continuen sent freqüents al país. El 2018 van assassinar 172 líders socials, un cada dos dies. Des de començament d’any, n’han mort 17 més.
“Hi ha un sector important del país a qui el procés de pau li és molt inidiferent o que fins i tot hi està en contra. Però tirarem això endavant independentment de les dificultats”, afirma amb contundència el comissionat Valencia. “El problema del passat és que sempre es fa present si no t’hi enfrontes”, reflexiona Beristain. “I cal treballar perquè aquest no sigui el futur de Colòmbia”, afegeix.
Quaranta membres de l’exili colombià es reuneixen per aportar la seva visió a la Comissió de la Veritat
La Comissió disposa de tres anys per dibuixar un retrat complet de la violència viscuda