Un atemptat a la dignitat humana
El món pateix d’una crisi de convivència. I sense un compromís col·lectiu a favor de la convivència, els dimonis de la violència, de l’odi i la ràbia tenen camp obert per actuar. S’està entrant en una era d’agressivitat contra l’altre i de menyspreu de les opcions que l’altre manté en els diversos camps de la vida. Aquesta actitud de rebuig posa en qüestió, en les nostres societats, la visió del món que sorgeix de l’evangeli de Jesús. D’altra banda, i de manera imperceptible, la necessitat de conviure es difumina, i el seu lloc l’ocupa ara un discurs dur i excloent sobre l’altre. La mirada envers l’altre fonamentada en la misericòrdia, passa a ser una mirada per sobre de l’altre carregada d’enuig i fins i tot d’hostilitat i de mort.
Escric aquestes ratlles poques hores després de la terrible matança de musulmans a les mesquites de Christchurch a Nova Zelanda. Es tracta de terrorisme antiislàmic, comès a sang freda i fins i tot gravat en directe i difós a les xarxes per un dels assassins. Aquest havia redactat un llarg manifest en què deia que calia “posar fi a la immigració i deportar els invasors que viuen al nostre país”. Els mitjans per assolir aquests objectius havien de ser “crear una atmosfera de por” i “incitar a la violència contra els musulmans”.
Naturalment, qui incita a la violència o en queda emmetzinat acaba practicant-la, acaba essent un assassí. Aquesta és una veritat, tan trista com certa, que va quedar demostrada en els atemptats de Barcelona i Cambrils l’agost del 2017. El pas de les idees de destrucció de l’altre a la seva materialització és un pas molt lleu. N’hi ha prou que la idea perversa arreli en l’esperit d’algú perquè, tard o d’hora, la violència esclati amb tota la seva capacitat destructora.
Davant d’això, cal plantejar quines són les responsabilitats de cadascú. No seria suficient etiquetar l’autor de la massacre –un supremacista blanc d’extrema dreta– i afirmar que pertany, feliçment, a una minoria de la població. L’atemptat de Nova Zelanda es fa a partir de dues idees de fons. D’una banda, el refús de l’estranger, de l’altre, en nom d’una societat uniforme i monolítica (en ètnies, creences i cultura). D’altra banda, el refús de la convivència, del “viure junts”, en nom d’una veritat que cal imposar i d’unes essències que cal mantenir. És el lamentable eslògan “Amèrica primer” i els seus nombrosos epígons, que promouen l’odi i destrueixen el somni d’una humanitat solidària.
Cal que la convivència esdevingui un punt del nou pacte social per al segle XXI. Cal que el reconeixement de l’altre es faci efectiu en termes concrets, dins un món mixt i mestís. Si es mantenen les ambigüitats a l’hora de construir societats inclusives, el conflicte esquerdarà els països i s’estendrà en l’àmbit planetari.
La imatge dels atemptats de Nova Zelanda contrasta amb la imatge d’Abu Dhabi (EAU), del 4 de febrer, amb el papa Francesc i Al-Tayyeb, gran imam d’Al-Azhar, signant el document La fraternitat humana, per la pau mundial i la convivència comuna .El document comença així: “En el nom de Déu que ha creat tots els éssers humans iguals en drets, deures i dignitat, i els ha cridat a conviure com a germans entre ells, per tal que poblin la terra i hi difonguin el bé, la caritat i la pau”. Aquest és l’únic camí, el de la fraternitat universal, que s’expressa en una convivència amiga.
Si es mantenen les ambigüitats a l’hora de construir societats inclusives, el conflicte esquerdarà els països