Històrica i pedagògica
Em perdonareu l’adjectiu, però aquí hi escau: la manifestació independentista a Madrid és històrica. En sentit literal. Entenem per històric un esdeveniment nou que no tenia precedents i que, per la seva importància, és una fita.
Mai, durant més de cent anys de nacionalisme català, la gent partidària d’aquesta causa s’havia desplaçat a la capital d’Espanya per protestar massivament i expressar les seves demandes. Ara, quan el nacionalisme català s’ha fet independentista tot ell, es produeix una gran manifestació de catalans al cor de l’Estat del qual es volen separar, mitjançant una consulta democràtica i pactada, després d’haver fet una mena d’assaig general de secessió, sense conseqüències efectives però amb greus conseqüències penals per als seus impulsors.
Què ens diu de nou aquesta manifestació? Res. Només subratlla dues evidències: la crisi catalana és el primer problema espanyol i no es podrà governar Espanya sense abordar políticament la desafecció de –pel cap baix– la meitat de Catalunya.
També era una manifestació per trencar l’espiral del silenci i la persistent desinformació de molts mitjans de Madrid, per fer arribar directament a la població madrilenya el caràcter cívic, integrador i pacífic d’un moviment que sovint és definit com a ètnic, excloent i violent per aquells que dominen el relat d’actualitat que consumeixen la majoria d’espanyols.
Per què l’independentisme no va fer una manifestació a Madrid abans del Primer d’Octubre? Per què no la va fer abans del 9-N? Si es tracta de connectar amb aquells sectors de la societat espanyola més oberts a revisar l’statu quo, potser hauria estat profitós organitzar aquesta marxa molt abans de tenir líders polítics jutjats al Tribunal Suprem.
No soc tan ingenu de pensar que un dia de manifestació desfà per art de màgia els prejudicis covats durant segles, òbviament. Jordi Pujol va intentar fer pedagogia de Catalunya sense plantejar cap ruptura i va comprovar que és molt complicat que s’entenguin i s’acceptin algunes premisses. En tot cas, l’independentisme català no pot deixar d’explicar-se allí on sigui, i de manera primordial davant de la ciutadania espanyola, una tasca tan indispensable com difícil.
Som on som: judici al Suprem, eleccions polaritzades, explotació sectària del cas català i absència d’un nou projecte espanyol alternatiu al de les tres dretes. Ni Podem va gosar sumar-se a la manifestació de dissabte: hi ha massa en joc i el frame aznarià impera. L’independentisme no té una estratègia digna d’aquest nom, però conserva la capacitat de mobilització, perquè la indignació és profunda, malgrat el breu parèntesi de l’Executiu de Pedro Sánchez. Més enllà de pugnes i purgues partidistes, les bases independentistes sempre hi són. La ferida oberta promou per baix la unitat que per dalt no existeix.
Independentistes a Madrid: posen en evidència el pensament ingenu d’aquells professionals de l’Estat que creuen que amb policies i jutges tot es resoldrà.