La Fiscalia, al laberint de la rebel·lió
El primer mes de judici pel cas 1-O no avala amb rotunditat la tesi de la violència buscada de propòsit per aconseguir la secessió
Qui cregués que el judici de l’1-O seria un passeig processal per a la Fiscalia i la seva tesi sobre la concurrència del delicte de rebel·lió, es deu estar emportant una decepció. Del conjunt de declaracions del primer mes de la vista no es desprèn amb rotunditat que la violència fos un objectiu buscat de propòsit com a part essencial del projecte de secessió.
Una altra cosa és que s’acceptés córrer el risc que hi hagués enfrontaments i incidents més o menys violents. Però no és fàcil desprendre’n la conclusió que aquells episodis es van buscar o es van provocar amb la intenció que fossin determinants per a l’èxit del pla de ruptura amb Espanya.
Els fiscals, en tot cas, estan convençuts d’això, que els processats van crear la situació de risc que va determinar l’aparició de la violència, quan no desconvocar el referèndum, com els proposaven els mateixos comandaments dels Mossos d’Esquadra. Per a la Fiscalia, els exmembres del Govern van voler aprofitar-se de la ineludible reacció de l’Estat a fi de presentar a l’exterior el sistema polític espanyol com una estructura opressora, no democràtica, una estratègia amb l’objectiu de provar d’obtenir suport i reconeixement internacional.
No hi ha, per tant, canvis a l’horitzó. La Fiscalia sempre ha sostingut la tesi de la rebel·lió, que va mantenir durant la instrucció i va ratificar al moment clau d’exposar les conclusions provisionals davant el Tribunal Suprem (TS). Amb això es va posar un sostre especialment alt, rebutjant la possibilitat de reconsiderar la seva actitud. L’Advocacia de l’Estat, en canvi, sí que va variar el discurs, atenent els requeriments que en aquest sentit li va fer el Govern.
La conseqüència va ser el cessament del cap de l’àrea penal d’aquesta institució, Edmundo Bal, ara a la candidatura de C’s per Madrid. La seva successora, Rosa Seoane, defensa al judici la tesi de la sedició, tot i que als interrogatoris no és més condescendent que els quatre fiscals que participen a la vista: Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Jaime Moreno i Fidel Cadena.
L’evolució del judici no ha provocat esquerdes entre ells. Van ser capaços de convèncer la fiscal general, María José Segarra, que calia mantenir les tesis inicials, malgrat que el Govern alimentava la idea que hi havia una relectura a la baixa de la causa. I ara, durant la vista, els quatre fiscals se succeeixen a l’estrada mirant de compondre i reforçar dia a dia, testimoni a testimoni, la teranyina probatòria que atrapi els processats. Tot això des del convenciment que a Catalunya es va desencadenar el 2017 una rebel·lió llargament preparada.
Hi ha, tot i això, pocs dubtes que els fiscals actuen amb la consciència clara d’estar pedalant costa amunt a la recerca de la sentència que confirmi les seves acusacions. Amb l’interrogatori dels processats, la Fiscalia no va aconseguir grans avanços. De fet, alguns acusats només van contestar als seus advocats. Però els fiscals esperen que les imatges dels vídeos de l’1-O els ajudin a atribuir tota la violència registrada als qui no la van evitar en mantenir el referèndum.
La Fiscalia sí que va obtenir importants rèdits amb les declaracions dels exresponsables polítics de l’Estat i dels representants de les forces de seguretat també estatals. Hi va haver, en suma, un fil conductor de l’esmentada teranyina acusatòria que va creuar l’espai imaginari existent entre les manifestacions de l’expresident del Govern, Mariano Rajoy, i el general de la Guàrdia Civil Ángel Gozalo, passant per les de l’exdelegat de l’Executiu a Catalunya, Enric Millo, i les del coordinador dels cossos policials, el coronel Diego Pérez de los Cobos.
Des de diferents angles, tots ells van contribuir a la composició d’un relat consistent, per la seva coherència interna. La imatge que van traslladar al tribunal va ser la d’una conducta obcecada per part dels dirigents de la Generalitat, a qui van presentar com a conspiradors que alimentaven una única idea –la del referèndum d’autodeterminació–, i com a polítics incapaços d’entaular un diàleg sobre qualsevol altra cosa. Amb això, els esmentats testimonis van perseguir construir l’evidència d’una innegable operació de desafiament a l’Estat, disfressada de recitals i xocolatades, però ordida comptant amb la força d’una policia autonòmica formada per 17.000 efectius al servei dels plans de ruptura. I amb ús de fons públics, perquè malgrat el desmemoriament d’alguns testimonis, els fiscals creuen provada la malversació pels encàrrecs publicitaris realitzats, tot i que no es pugui demostrar que s’acabessin cobrant.
Per a aquesta construcció de les acusacions –no s’ha d’oblidar que aquest procés està sent televisat–, el testimoni de la secretària de justícia Montserrat del Toro implica una aportació poc menys que impagable. No hi ha fiscal que no volgués disposar d’un testimoni com l’esmentada funcionària, pel caràcter lineal i indubtable de la seva exposició. I també per la seva aparent ingenuïtat –“vaig preguntar si podia venir un helicòpter (a la Conselleria d’Economia), però no ho vaig repetir, perquè se’n van riure”, va dir– amb la capacitat per descriure un escenari opressiu d’incertesa, estrès, inseguretat i por.
Al contrari, al testimoni del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, que es va llançar pel pendent del seu interrogatori ben agafat als pals dels esquís. En un judici en què cadascú confecciona la seva llista d’herois i malvats, Trapero va buscar el miracle de no regalar contra si mateix munició a la Fiscalia, mentre deixava els seus excaps polítics als peus de les acusacions. La sentència del TS –i la de l’Audencia Nacional, quan el jutgi–, diran si ho va aconseguir .
Els fiscals creuen que no han de rebaixar les acusacions i confien en el valor probatori dels vídeos de l’1-O