Fouché i la primavera
Hi ha, en l’aire, olors de moderació. Potser només un miratge: és sabut que, al desert, els assedegats arriben a veure, com si fossin reals, imatges d’aigua i palmeres que no són sinó exasperacions del desig.
Certament: predominen en el dia a dia les mateixes pudors àcides i verinoses que hem viscut en els darrers anys. Baralles institucionals; la repel·lent brega preelectoral; el judici; la insensatesa ideològica que infecta els partits que, en altres temps, aspiraven a la centralitat... L’eix dels extrems encara té molta força. L’espai convergent persisteix en la cursa rupturista i ha condemnat a l’ostracisme tots els seus polítics dialogants. ERC, que sempre ha tingut predilecció per la flamarada patriòtica, no gosa trencar la lògica de blocs (Catalunya s’assembla cada dia més a un tronc marcat per una destral). Pel que fa al PP, tem la pressió de Vox i abandera un discurs en què la insensatesa extremista s’alia amb l’extravagància reaccionària (les declaracions de Casado sobre els nens de les immigrants). El mateix podríem dir de Ciutadans, partit que, per comptes de moderarse per abraçar el votant centrista, es radicalitza tot expressant una barreja de por i fascinació per Vox.
Tanmateix, enmig d’aquest clima extremista, hi ha senyals objectius de canvi de cicle. L’independentisme està malferit perquè amb la falsa DUI, el 155 i el judici ha deixat de ser una veritat revelada per convertir-se en una ideologia fal·lible com les altres. El mateix li està passant a la dreta espanyola: la seva fragmentació en tres és una condemna que respon a la corrupció generalitzada del PP. Tant el bloc independentista com el trident de la dreta espanyola mantenen la inèrcia als seus territoris respectius. Les forces lligades a aquests dos blocs encara són molt potents. Però han perdut la infal·libilitat, han exhibit obscenament errors colossals, pèrdues molt òbvies. Ha quedat en evidència que tant la dreta espanyola com l’independentisme han perdut l’autoritat moral, fonament de l’hegemonia.
Això explica l’ascens del corrent socialdemòcrata, malgrat que a la resta d’Europa estigui demostrant un clar esgotament. El PSOE comença a encarnar una esperança: la del reformisme dialogant. La dreta tripartita i l’independentisme, perduda la infal·libilitat, exageren el seu radicalisme. I això deixa un enorme espai abandonat al centre, on Pedro Sánchez pretén acampar. Hi ajuda el fet que Pablo Iglesias, Podem i les confluències, enmig dels seus embolics interns, han abanderat des de la moció de censura una posició raonada i flexible que lliga ben poc amb els clixés veneçolans amb què se’ls havia classificat.
L’esquerra espanyola ha adoptat un perfil portuguès. Propugna el diàleg i no tira més llenya el foc de la que és imprescindible (o inevitable) en etapa preelectoral. Podria haver-hi una gran sorpresa, diuen els experts en demoscòpia. Hi ha, en el cor de la societat, un desig d’ordre, treball i distensió. La tensió encara ven molt, sí. Per això tants mitjans de comunicació l’afavoreixen. Però quan les enquestes pregunten sobre els conflictes vigents, els espanyols aposten per solucions toves. És una llàstima que tants líders convergents s’hagin deixat decapitar sense plantar cara, que els Ciutadans moderats encara no gosin qüestionar obertament Ribera i que els moderats del PP callin mentre Casado exhibeix els seus límits com si fossin genialitats. És una llàstima. Perquè ara és precisament el moment dels traïdors; o si el mot fa mal als ulls: el moment dels precursors.
Ho explica Stefan Zweig a la formidable biografia de Fouché (Quaderns Crema). Tothom sap que aquest polític de la Revolució Francesa és l’exemple màxim del supervivent polític. Educat al seminari, va fer-se revolucionari moderat i, després, jacobí fins a ordenar el metrallament dels reialistes de Lió perquè la guillotina era massa lenta. De seguida, captant que la gent estava farta de sang, va fer un gir benigne, va sobreviure a Robespierre i es va retirar amb cautela. Va retornar quan els revolucionaris, ja dolçament instal·lats, havien afavorit la circulació del diner. Laborant de corruptor, va tornar a les altures. Fent de ministre de la policia, va entendre que el poder és, per damunt de tot, informació. Immune a la vanitat, molt astut, treballador insomne, va sobreviure a Napoleó i finalment va lliurar França a la monarquia restaurada. Napoleó deia de Fouché a l’exili de Santa Elena: “Només els traïdors m’han ensenyat la veritat”.
Però, més enllà de la traïdoria (aspecte repugnant de la seva professionalitat), hi ha una característica de Fouché que explica el seu èxit: s’anticipa als canvis quan encara la majoria no els veu. I és valent: quan els seus encara no es resignen a la idea d’haver perdut el tren, un bon professional de la política ha de tenir el coratge de portarlos la contrària.
El temps de la moderació arribarà. Aquesta primavera o més tard, però arribarà. Espanya no pot suportar una tensió eterna; i una nació tan fràgil com la catalana no pot sobreviure a les destralades de la divisió.
Ara és precisament el moment dels traïdors; o, si el mot fa mal als ulls, el moment dels precursors