La dificultat de ser monònim
Els consultors que es dediquen a captaires de vots matarien per tenir monònims al capdavant de les seves llistes electorals
La mononímia és un fenomen relativament poc estudiat. Un ésser monònim és un individu conegut per un nom únic, sense cap necessitat de llinatges com els que embelleixen els títols nobiliaris. Certament, reis i papes acostumen a tendir a la mononímia, però sovint devaluada per la tradició que els obliga a usar ordinals per distingir-se dels seus avantpassats. Felip VI seria quasi monònim, però el número romà li impedeix ser-ho de manera plena. En canvi, el papa Francesc (Jorge Mario Bergoglio) va encetar una branca franciscana sense tradició papal i gaudeix de la mononímia, tot i que sovint precedida pel càrrec papal. Vaig descobrir el terme buscant el nom real de Stendhal (Henri-Marie Beyle). No sé on vaig trobar que, a banda de pseudònim, era monònim, i ja hi vam ser. No tots els pseudònims literaris són monònims. El de Caterina Albert, que signava Víctor Català, no ho era pas. Però Stendhal sí. O Azorín (José Martínez Ruiz). També Plató o Aristòtil, i una gran majoria d’autors grecollatins, com si l’antiguitat els deslliurés d’haver de traginar cognoms, renoms, llinatges o altres qualificatius onomàstics que al comú dels mortals ens serveixen per distingir-nos dels nostres conveïns. En l’era global, qui té un monònim té un tresor. Rosalía, per exemple, que acaba d’arribar i ja ha aconseguit fixar el seu nom sense interferències. O Björk, Shakira, Sting, Pelé, Cicciolina. N’hi ha molts, però l’economia del llenguatge es ressent molt de la massificació informativa i no hi ha cap combinació de menys de set lletres de l’alfabet llatí que no estigui ja registrada com a domini d’internet.
Ara que ens enfrontem a diverses campanyes electorals, els consultors captaires de vots matarien per tenir monònims al capdavant de les seves llistes. A Espanya, els presidents de govern socialistes han estat sempre portadors de cognoms freqüents –González, Rodríguez, Sánchez– que els han empès a intervenir en les polítiques de comunicació. Felipe González Márquez es va acostar a la mononímia pel seu nom de pila. De Felipe en va sortir el felipisme i encara avui, quan deixa anar les seves filípiques, hi ha qui l’anomena només pel nom, com si fos un íntim. El cas de José Luis Rodríguez Zapatero és radicalment diferent. Els seus assessors van voler transformar en marca el segon cognom, amb un cert èxit de públic i de crítica, però després van radicalitzar la reducció apostant per ZP i encara només pel monograma Z (amb el mític símbol del dit circumflex a la cella). Com era de preveure, tanta reducció va acabar amb la seva desaparició de l’espai públic. Es van fondre tant el nom com la figura. El cas més recent és, també, el més curiós. Pedro Sánchez Pérez-Castejón té un segon cognom compost i un nom no prou singular, igual com els seus principals rivals electorals. El polític que ara s’acosta més a la mononímia és, sens dubte, Puigdemont.