Mites esmicolats

A Catalunya hem tingut una propensió a convertir els nostres presidents en herois i, d’aquí, en mites. Macià (l’avi), Companys (el màrtir) i, saltant-me el gran desconegut de l’exili (Irla), Tarradellas (“Ja sóc aquí). Jordi Pujol també va aconseguir una aura d’intocable que el feia immune a qualsevol escàndol (Banca Catalana, 3%...), al saber convertir qualsevol crítica en una crítica al país. Aquesta veneració és un tret propi del nacionalisme romàntic en què viu eternament un país que aspira a tenir un Estat sense aconseguir-ho.

Amb el procés, els mites de les classes catalanes acomodades s’han enfonsat. La defensa de Mas quan se’l va posar en qüestió no va evitar el seu pas al costat, quan el votant convergent ja estava tocat per la confessió de Pujol. Però roman una certa inèrcia en la veneració que genera en un sector de l’independentisme Puigdemont, del qual s’obliden errors fatals i promeses incomplertes. Amb les declaracions dels nostres polítics en el procés judicial tota aquesta mitologia de pa sucat amb oli s’ha fet miques. I per reblar el clau, les declaracions de l’últim heroi, el major Trapero, ens presenten un professional de la policia sotmès als mandats judicials i disposat a detenir el Govern si se li ordenava.

JOAN PEITX JUNYENT

Arenys de Mar