Una fidel companya de cordada
Un gos de carrer arriba al cim d’un pic de 7.120 metres a l’Himàlaia seguint el guia d’una expedició
Cada any un exèrcit d’éssers humans desitgen coronar els cims més icònics de l’Himàlaia. Per trencar límits, per gaudir del moment, per ego... Però quins motius poden portar un animal abandonat a pujar els 7.120 metres del Baruntse, no gaire lluny de l’Everest? La Mera, un encreuament de mastí del Tibet i pastor de l’Himàlaia, va ascendir a aquest pic al novembre. Ella es va limitar a seguir muntanya amunt el seu nou amic, el guia americà Don Wargowsky, que aquesta última tardor havia d’acompanyar un grup de clients a aquest cim nepalès.
No es té constància que cap gos hagi trepitjat mai el Baruntse, ni cap altra muntanya de 7.000 metres. Billi Bierling, la coordinadora a Kàtmandu del Himalayan Database, explica per correu electrònic que sí que s’han vist gossos al camp base de l’Everest (5.350 m) i una mica més amunt, a la cascada de Khumbu, però que no pot confirmar que hagin trepitjat cotes superiors. En tot cas, de la proesa de la Mera no n’hi ha dubtes, les fotos ho confirmen.
La història de la Mera va més enllà de la seva resistència i de la seva capacitat d’aclimatació. És un exemple de fidelitat. Wargowsky, de 35 anys, va ensopegar amb ella quan descendia d’una altra muntanya, la Mera (6.476 m), el nom amb què la va batejar. L’inusual de la qüestió és que la trobada va tenir lloc a 5.500 metres, “en una glacera plena d’esquerdes”. En Don adora els gossos i li va fer gràcia veure com l’àgil Mera campava com si res envoltada d’alpinistes vestits amb anoracs de plomes, grampons, pioels lets... Quan s’hi va acostar es va adonar que ja l’havia vista uns dies abans, al poble de Khare. Des del moment que es van tornar a creuar els seus camins, la Mera va passar a ser l’ombra d’en Don i dels seus companys.
“Ens va seguir fins al camp base del Baruntse, a més de 22 quilòmetres i quatre dies de marxa”, va escriure el guia en un relat que va difondre el 6 de març a través de les xarxes socials. La segona nit, la Mera va acceptar dormir a la tenda d’en Don acomodada en un dels seus coixins i tapada amb roba d’abric. Era una més de l’expedició, tot i que ningú no sospitava que els seguiria fins a dalt de tot.
Després d’uns dies de descans, quatre xerpes de l’equip van pujar fins al camp 1 i van fixar cordes en les parts més compromeses de la glacera. Al capvespre van tornar a baix, però la Mera, prudent i atemorida, va preferir pernoctar a 6.000 metres en vista del panorama d’haver de descendir per un terreny amb tant pendent. “Se’m va trencar el cor quan la imaginava dormint a la neu sense menjar, amb vent i temperatures sota zero”, detalla Wargowsky.
“El gos està bé!”, va comunicar Jangbu Xerpa per ràdio després de tornar a pujar fins al C1. Tan bé que la Mera va acompanyar el Jangbu i la resta de xerpes fins als 6.800 metres per continuar posant cordes al camí. Un cop acabada aquesta feina tots van tornar al camp base.
“Va córrer cap a mi. Em van saltar les llàgrimes. Havia perdut una mica de pes i tenia talls a les potes, però per haver passat cinc dies a més de 6.000 metres a l’Himàlaia estava increïble”. Després d’alimentar-la es va retirar amb en Don a la seva tenda per descansar.
L’endemà tocava començar l’ascens definitiu. En Don va lligar la Mera per evitar que els seguís. Al cap de mitja hora de marxa va notar un pessigolleig a la part posterior d’un genoll. “No sé pas com es va desencadenar”, exclama el guia, que es divertia quan va tornar a veure amb quina facilitat evolucionava per la glacera. “Jo necessito un calçat de 1.300 dòlars per fer el que ella fa descalça”.
Al final, només un dels clients va aconseguir coronar el Baruntse a més de la Mera i en Don.
“Durant l’ascens no li va caldre cap ajuda, només quan baixàvem vaig fer un llarg ràpel amb ella en un tram”, va confirmar ahir Wargowsky per correu electrònic. Al Baruntse van compartir tenda i menjar i el guia subratlla que la Mera no es va fer mai pesada per aconseguir més aliments. “No podia esperar una companya més bona”.
Ara la Mera viu a Kàtmandu amb el mànager del camp base de l’expedició, en Kaji, que la va adoptar. De fet, ja respon al nom de Baru, com en Kaji l’ha rebatejada per recordar la seva gesta al Baruntse.
“Durant l’ascens no li va caldre cap ajuda, només quan baixàvem vaig fer un llarg ràpel amb ella en un tram”