Enrique de Hériz

Un elemental sentit del pudor em porta a no escriure en aquest diari sobre llibres o autors que he publicat, però com que tota regla té la seva excepció, avui no puc evitar dir que dijous passat va morir Enrique de Hériz, amb tan sols cinquanta-cinc anys. I malgrat que els escriptors no desapareixen mai del tot, ja que en queden els llibres, és irreparable la pèrdua d’un home elegant, culte sense pedanteria i irònic sense maldat. L’Enrique em renyaria, sens dubte, per fer servir el terme, però no en tinc cap de millor: era tot un senyor, un cavaller, en una època que ja no s’estila ser-ho. Gairebé l’estic veient esbossant un dels seus somriures sorneguers, dels que li il·luminaven els ulls, per dir-me que com se m’acut anomenar-lo així. Però, encara que el continuï veient en els meus records i la meva imaginació, ja no el veuré més. És l’última certesa de la vida: la mort. L’Enrique mateix deia que era l’única veritat, que totes les altres coses són històries, diversos graus de ficció, si es vol. Tenia raó, com sempre, i avui s’han acabat les històries...

Editor al seu dia, articulista, crític literari, traductor, professor d’escriptura, novel·lista, gran conversador, va saber ser moltes coses i també va convertir la seva vida en literatura. Mentre ell era el director editorial d’Edicions B i jo era al que llavors es deia Grijalbo-Mondadori, de vegades ens vam trobar licitant per un autor o entrant o sortint d’alguna agència literària o pels passadissos de la Fira del Llibre de Frankfurt. I ja llavors em queia bé, malgrat la suposada rivalitat professional. Va ser anys més tard, quan Glòria Gutiérrez, de l’agència Balcells, em va fer arribar el manuscrit

A ‘Mentira’, premi Llibreter, un personatge s’interrogava sobre la seva suposada mort: “Morta jo? A qui se li acut”

de Mentira, prèvia consulta a l’Enrique, esclar, que com que havia estat escolanet abans de frare continuava sabent moure els fils. Només puc dir que la novel·la em va enlluernar. Una d’aquelles ocasions que justifiquen un ofici i el converteixen en alguna cosa millor. De Hériz havia deixat d’editar per ser escriptor, que era la seva essència bàsica, el seu ésser de narrador, de narrador d’històries. I el mateix inici d’aquella novel·la de l’any 2004 que va guanyar el premi Llibreter era un personatge que s’interrogava sobre la seva suposada mort: “Morta? Morta jo? A qui se li acut”. Per desgràcia, avui no hi ha engany ni mentida en la mort d’Enrique de Hériz. I el que sí que hi ha, sens dubte, és una tristesa que compartirà qualsevol que l’hagi tractat o simplement conegut. Entre la gent del llibre, en aquesta tribu estranya que de vegades s’agrupa i reconeix en alguns funerals, hi ha una pena profunda. Compartida amb Yolanda Cespedosa, la seva vídua, que també és editora i mare dels seus dos fills, prematurament orfes de l’Enrique com ell ho va ser del seu pare. Però també pròpia i dolguda entre la gent de l’agència Balcells, per a Sigrid Kraus i Pedro del Carril de Salamandra, el seu bon amic Pere Sureda, Blanca Rosa Roca, la redacció d’El Periódico, aquesta la seva Edhasa; en tants llocs, als carrers mateixos d’aquesta Barcelona que ja no el veuran cavalcant la seva bicicleta lleugera i plegable, insòlita i quotidiana com ell era.