Un campió a Sevilla
El Barça cavalca cap a un nou títol de Lliga. L’equip de Valverde, arribats a març, exerceix com un grup campió. Ningú no és capaç de suportar el ritme dels blaugrana, amb una maquinària que millora amb el pas dels partits. Destaca la seva capacitat d’adaptació a diferents escenaris, una facultat que el fa indesxifrable. Guanya a tot arreu i amb diferents estils. El seu manual és ric en registres. És compacte i letal. I té Messi, un futbolista que guanya els cronistes per esgotament. Ahir els va oferir ser originals: un estadi rival va acabar corejant el seu nom. Una cosa mai vista.
Després de veure-ho sembla senzill, però no és mai fàcil jugar contra el Betis de Setién, un entrenador bielsista que sotmet els seus jugadors a una mobilitat contínua, i el rival, a una prova d’estrès ininterrompuda. No hi ha passada còmoda quan hi ha el Betis al davant, perquè la seva pressió arriba a tots els racons: t’organitza emboscades de dos contra un a cada centímetre del terreny de joc. El seu dibuix no és nítid perquè els seus jugadors no paren quiets. La seva tàctica s’expressa a través d’un ritme altíssim i una norma sagrada: la pilota no es rifa per cap concepte. L’ideari és fabulós per a l’espectacle, però assumeix riscos. De vegades és difícil discernir entre la valentia i la temeritat. Quan les coses surten bé sorgeixen obres ressenyables com el 3-4 de la primera volta al Camp Nou; quan no, la crítica apareix, oportunista i especialment despietada. Ser singular està mal vist.
Passa que al Betis ahir a la nit el va venir a veure un Barça que se sent campió i actua com a tal. El de Valverde és un equip que ho mesura tot, també els riscos. Els seus objectius són més grans i transita en un altre nivell. Entre les seves virtuts hi ha la versatilitat. De vegades aconsegueix la possessió, i en d'altres, com al Villamarín, entén que el botí és en l’explotació dels espais. Si el teu oponent juga sense laterals i els qui ocupen els carrils, tant per atacar com per defensar, són
Messi guanya els cronistes per esgotament: ahir els va oferir ser originals
dos futbolistes hiperofensius com Tello i Joaquín, és obvi que hi ha un camí per aventurar-s’hi. Ho va detectar Ter Stegen, amb passades llargues buscant la carrera de Jordi Alba; també Arthur, que es va encomanar de la bogeria bètica jugant de migcampista bellugadís auxiliant la sortida de pilota en zona de migcampista, als dos interiors i en punta de rombe ofensiu. Messi i Suárez, formidables, van acabar la feina.
El Barça, ple de confiança, disposa de jugadors compromesos, adaptables sense queixar-se al pla que toqui. Ahir es va quedar fora Coutinho, desallotjat amb justícia per la seva actitud apàtica, en contraposició amb la predisposició d’Arturo Vidal, que, malgrat no dominar el llenguatge Barça, lluita per entendre’l. La confluència dels dos Arturos (el brasiler i el xilè) és un èxit de Valverde. Ja n’hi hagut molts per no reconeixe-li la feina.