Messi & Suárez, Societat Il·limitada
El partit contra el Betis arriba després d’un diumenge que els culers hem compartit hipòtesis sobre la necessitat de guanyar per assegurar la temporada, com si els deu punts de diferència amb l’Atlètic de Madrid ja permetessin cantar victòria. Aplicada a les tres competicions, la trigonometria interfereix en la impaciència dels desitjos. La Champions ens ha retornat la grandesa simbòlica del Manchester United i el record d’aquell partit en què Stòitxkov i Cruyff (Jordi) van trinxar el rival. Eren altres temps. El Manchester United no havia patit l’amenaça de convertir-se en una màquina escurabutxaques corporativa i al futbol d’elit no es parlava tant de cotitzacions a borsa.
Ara, en canvi, patim un overbooking d’esperança i quan s’acumulen els partits al calendari ens costa mantenir la intensitat militant. En aquest context, el Betis et proporciona l’encant de la competició domèstica, amb noms com Joaquín o Canales, jugadors de talent que, com van demostrar a la primera volta, et poden complicar la vida.
Primers minuts d’imprecisió i, seguint la matemàtica de la conveniència, la insistència a voler guanyar un partit que si s’empata, també tindria prou rendibilitat per no convertir l’aturada de seleccions en l’excusa per practicar la polèmica per aspersió. El futbol millora quan Arthur cau a prop de l’àrea. Messi es prepara per llançar la falta. És el minut 17.14 i la conseqüència és relativament històrica: gol de Messi. Fa més de 25 anys que escric sobre futbol als diaris i aquesta deu ser la frase que més vegades he escrit: gol de Messi. Però, a banda d’escriure-la, l’he imaginat, pensat, previst, cridat, admirat, recordat, comparat, somiat, intuït, somatitzat i reviscut, com si cada gol no fos sempre diferent de l’anterior i com si la substància estètica i emocional de les faltes llançades per Messi no fos encara més intensa que la dels penals. Aquí, a més, hi ha el factor Pau López, amb qui Messi passa comptes invertint angle i escaire. La jugada es repeteix minuts més tard, sembla una paròdia repetitiva del destí, però López atura la pilota.
A la grada, mal humor davant del bon partit del Barça. I a la gespa, ai ai ai, l’inexpugnable Piqué a terra, adolorit. S’aixecarà? S’aixeca. I com a cloenda de la primera part, gol de Messi. Cada vegada que escric la frase em sento simultàniament més gran i més jove. És com si el talent de l’argentí –aquesta vegada perseguit per tres rivals després d’una meravella d’esperó d’un Suárez memorable– fos una de les poques certeses que ordenen el món.
Aprofito la mitja part per preguntarme
Em pregunto com haurien sigut els últims 15 anys sense la fiabilitat i constància de Messi
com haurien sigut els últims 15 anys, amb la crisi econòmica, la bogeria de la incompetència política ambiental a tot el món (inclòs el nostre) i els fracassos personals, sense la fiabilitat i la regularitat de Messi. De seguida m’adono que la paraula regularitat i Messi no casen. Però com que sé que hi haurà molt esmés oportunitat de comentar gols i jugades seus( el seu super cali f ragi lis tic o espia li d ós tercer gol d’ahir, per exemple), segur que podré millorar l’aproximació a una definició que li faci remotament justícia. Ara per ara Messi em recorda la frase que diu: “La igualtat d’oportunitats és l’oportunitat de demostrar la desigualtat del talent”. Exagero? Ell encara exagera més.