El derbi que no s’acaba mai
La rivalitat entre el Voltregà i el Vic s’hereta d’avis i pares a fills i esclata en una batalla de passions a Sant Hipòlit
Avui ve lo bo; avui hi haurà guerra”, avisa amb to sorneguer un veí del poble a un altre vilatà. Són les 6 de la tarda. Ni una ànima als carrers. Amb la mateixa discreció, Sant Hipòlit de Voltregà s’obre pas en un racó al nord de la Plana de Vic com un dels municipis més petits de Catalunya: no arriba a un quilòmetre quadrat de superfície (0,97 km2), on viuen 3.500 habitants. Però és l’epicentre d’una passió desbordada pel seu equip, el Club Patí Voltregà, una mena d’Astèrix, que va ser un dels referents de l’hoquei patins continental, tricampió d’Europa als anys seixanta i setanta. Ara viu amb menys soroll mediàtic... tot i que avui hi ha guerra al poble: és el dia del derbi comarcal Voltregà-Vic, un dels duels més intensos entre veïns.
Però tret de l’avís de l’home, no hi ha cap rastre de la guerra. Ni cap cartell publicitari del partit al bar La Catòlica, ni cap pancarta informativa, ni un breu als diaris esportius... Es deuen haver equivocat de dia els santhipolencs, que van avançar el partit per no coincidir amb la final four femenina a Manlleu?
El dubte s’esvaeix a les portes del pavelló municipal. Per allà es belluga un pèl nerviós, amb el seu barret característic, Ramon Sitjà, president del Voltregà. “Som un poble que patina”, diu donant la benvinguda a La Vanguardia l’expolític (va ser alcalde de Manlleu), que intenta sintetitzar el sentiment de la rivalitat amb el Vic: “És el clàssic d’Osona, un Barça-Madrid”, engega. “El Voltregà té una màgia especial i una força de ser un poble dedicat a l’hoquei; l’hoquei patins s’entén com un element identitari del poble i de tot el Voltreganès, que s’irradia per Osona nord. També a Manlleu, Torelló, Roda de Ter, fins i tot a Ripoll, hi ha aficionats del Voltregà”.
Una identitat que es reforça com mai contra l’enemic, el CP Vic, l’equip de la capital, a 11 km. Una ri- valitat que, segons Sitjà, “és natural”, lògica, “entre el més gran i el més petit, l’equip de la capital i el d’un poble de la perifèria, entre els que s’ho volen menjar tot i els que hem de treballar des de la base”. Aquí hi ha, segons els locals, el motiu que més alimenta la rivalitat.
–Som un poble petit, amb menys recursos i menys possibilitats, i això fa que els veïns donin suport al Voltregà perquè és un factor decisiu: on no arriben els diners, hi arriba la gent –explica al bar del club Sergi Cirera Cherry, regidor de Cultura i Joventut, i membre de la penya Sac i Ganxo (nom referit popularment als de Sant Hipòlit, perquè anaven a robar amb un sac i un ganxo). El grup que capitalitza els enfrontaments dialèctics amb Vigatans 1705, la penya juvenil del CP Vic.
“Abans, als anys noranta, es feien autèntiques animalades entre les aficions”, recorda Cherry. “Es llançaven bengales, petards, pedres, burilles, monedes... Ara tot és més relaxat; la rivalitat ha passat a les xarxes socials, a piulades de Twitter”, comenta el regidor i aficionat. “Però veuràs que l’ambient és molt calent en el pavelló: hi posem 1.000 aficionats, el doble que altres dies”.
És un recinte envellit, escrostonat, amb olor de resclosit, de suor, d’humitat i d’història, inaugurat per Tarradellas el 1980. Presideix la paret del fons l’escut del poble, un cartell dels 50 anys del club i una estelada. I a la grada lateral, una pancarta-mural de lletres i colors escolars
“És la lluita entre el més gran i el més petit, entre la capital i un poble perifèric, entre els diners i la base”
amb el lema “Patinar per somiar”, recordant el This is Anfield, però sense efecte intimidador.
Sí que el tenen els càntics que s’intercanvien a la grada. “Puta Vic, puta Vic; el meu avi ja m’ho deia: abans mort que ser del Vic”, dediquen els de Sac i Ganxo als Vigatans, a l’altra punta. “No se sent, no se sent”, diuen, fotetes, els del Vic. Dos mossos els vigilen discretament.
La tensió creix a la pista, amb un joc intens, i la crispació a les grades.
–Des de la base hem viscut aquesta rivalitat, és un partit especial: li tens més ganes i et fa més il·lusió guanyar el Vic que el Barça, perquè la nostra gent ho viu més –comenta Eric Vargas (28), el capità del Voltregà, al club des dels 7 anys.
–El derbi és més important per a ells, surten amb la motivació multiplicada per 10. És una de les pistes amb més caliu, comparable a la del Reus o la del Porto –diu Quim López, entrenador del Vic, que va ser jugador del Voltregà als vuitanta.
El pavelló s’escalfa per moments. Arriba el 0-1, d’Aniol Mangas. Les botifarres volen des del racó vigatà. I més amb el 0-2. Les escopinades i insults salten de Sac i Ganxo als jugadors visitants que celebren el gol. El descans refreda l’ambient. I més encara una apagada, sis llums que fallen, als 3m28s de la represa.
–Pagueu les factures, oh, oh... –canten els Vigatans, encenent els llums dels mòbils per fotre-se’n.
–L’any que ve, el derbi a Taradell –repliquen els de Sac i Ganxo.
–No és un pavelló, és un futbolí –contraataquen els de Vic.
Prop de la mitjanit, els llums del pavelló no han tornat i els àrbitres suspenen –per primer cop en 27 anys– el derbi que no s’acaba mai.
“Als noranta les aficions feien animalades: llançaven bengales, petards... Ara la rivalitat és a les xarxes”