Temps de pròrrogues
Tota pròrroga és ambigua. Es tracta de temps afegit per a uns en el joc del tot o res, i de frustració per als qui perden, per als qui aspiraven a més; per a d’altres, els qui controlen el partit, ho pot ser d’incerteses, no fos cas que les coses es compliquin. Ningú resta així tranquil. La pròrroga es deu a l’empat, la falta d’acord, i es juga en el temps limitat que dura l’exercici. No hi ha cap correctiu que salvaguardi un millor resultat, com, per exemple, disposant d’un VAR que revisi la ineficiència de la despesa, fent que guanyi qui més temps de possessió ha tingut, qui disposi de més suport relatiu, de cara a evitar un cansament més gran de tots plegats.
En tot cas, la pròrroga esdevé de difícil gestió interna per als jugadors que vulguin complir amb la restricció, departaments que hagin de gastar sense comprometre despesa per a exercicis futurs o augmentar el dèficit encobert; és a dir, evitant deixar factures al calaix i, per tant, sense voler assumir el risc de malbaratament per il·legalitat que en resulti. Els augments pactats de nòmina i altres elements relatius a les plantilles se sostreuen de la contenció. Això, en el cas del pressupost de la Generalitat de Catalunya, en segona pròrroga, pot suposar increments de prop d’un 10% en aquestes partides respecte de les aprovades el 2017, que s’hauran de detreure d’altres partides per mantenir la restricció global. La contenció del crèdit prorrogat implica pressionar més a la baixa sobretot la inversió que no estigui compromesa, per plurianual, i la que resti de partides de despesa discrecional, del capítol II (compra de béns i serveis) i de subvencions, que en el cas que ens ocupa ja és prou residual a molts departaments. En tot cas, és remarcable que quan es paguen
Com s’ho farà Sanitat, el gran departament de despeses sempre inajornables, és avui la gran incògnita
preus o tarifes, la dilació és més factible per a la nostra administració que quan es paguen salaris: finançament amb càrrec als proveïdors, se’n diu d’això. Com a resultat, la pròrroga juga, en principi, a favor dels departaments d’Economia i Finances, que així poden complir més fàcilment les regles de despesa i l’objectiu de dèficit; pateixen les conselleries i ministeris de despesa que s’apliquin a complir la pròrroga. Com s’ho farà, per exemple, Sanitat, el gran departament de despeses sempre inajornables, és avui la gran incògnita. Primer, perquè els compromisos són comprensiblement més traslladables cap a exercicis pressupostaris futurs; i segon, perquè els gestors ja tenen aquesta pràctica de fer arrossegaments diversos.
Quan les segones pròrrogues poden acabar amb tandes de penals, és senyal que no funciona alguna cosa en la nostra llei pressupostària, ja que és ben sabut que portar el partit d’aquesta manera provoca injustícies. El reglament pressupostari necessita canviar per fer possibles solucions que no condueixin a una gestió financera tan matussera dels recursos públics.