La llanterna, un símbol
Les obres de protecció del port van ser lentes i perjudicades per llargues paralitzacions. Als gravats històrics ja hi destaca un far. L’última prolongació del dic es va començar el 1679, però no va acabar fins al 1697. Llavors va ser considerada com a definitiva.
Per això el 1772 a l’extrem es va aixecar un far nou. A partir d’aquell moment es va convertir en una fita visual, ja que destacava en el paisatge i també per la seva utilitat. Aquest va ser construït de pedra picada amb un volum i un perfil més vistosos. A la llanterna hi van situar quatre dofins, i a sobre, un penell. Va acollir la capitania portuària i el servei d’expedició de passatges.
Aquell punt, el més avançat de la ciutat al mar, va ser considerat com un element defensiu, i per aquesta raó a la placeta que l’envoltava s’hi van col·locar alguns canons. El 1782, entre el far i l’ampit de pedra s’hi va aixecar un aparell de senyals; més petit que el de Montjuïc, però que complia la missió d’informar.
Des d’un bon principi, i al marge de la seva missió estratègica militar i per descomptat orientació de navegants, aviat es va convertir en un lloc atractiu. En efecte: valia la pena concedir-se un passeig molt tranquil fins allà, per valorar les vistes i poder respirar un aire tan pur, un contrast marcat amb les pèssimes condicions que es patien intramurs. El poble no l’anomenava far, sinó llanterna.
La presència cada vegada més nombrosa de ciutadans va animar que una sèrie de venedors plantessin allà els seus llocs de venda de “llesques torrades amb mel” i taronges mallorquines; fins i tot es llogaven ulleres de llarga vista als més curiosos. No hi faltaven, esclar, els pescadors de canya.
Si tracem una prolongació lineal de la Meridiana i del Paral·lel, el punt de trobada es troba just en aquest far. Cerdà coneixia aquestes coordenades, i per això va escollir aquests noms, relatius al paral·lel 41 i al meridià de París. No debades el geògraf francès Pierre Méchain es va desplaçar fins a Barcelona per complir l’encàrrec oficial de dur a terme el mesurament científic d’aquest meridià, i un dels diversos punts de referència per dur-ho a terme era aquest far i també el terrat de la fonda en què residia, la Fontana d’Or, al carrer Avinyó-Ample.
Aquesta peça històrica és la que ha arribat fins als nostres dies, tot i que ha patit alguns retocs i mereix ser destacada la incorporació del rellotge el 1904.
Gràcies a aquest servei informatiu es va guanyar l’amnistia quan, havent cedit tot el protagonisme al nou far de Montjuïc, havia estat condemnat a ser enderrocat.
Amb el temps s’ha guanyat el mèrit de ser una pintoresca i respectada senya d’identitat. Gràcies al periodista i escriptor Xavi Casinos sabem que es pot ascendir per una escala de cargol fins a l’altura del rellotge, i una vegada allà obrir la finestreta que correspon al número 7 per observar una vista gratificant.
L’afluència de passejants aviat va afavorir que s’hi muntessin unes quantes parades