Calendari implacable
L’increment en l’afluència d’usuaris al gimnàs assenyala l’inici de l’operació biquini, una vivència que Isabel Gómez Melenchón relata des de l’experiència: “Fa prop de tres anys que vaig a classe i he vist coses que vostès sí que creurien perquè segurament també van al gimnàs. També m’he vist al mirall i des d’aleshores no porto ulleres”.
La classe de zumba és el món en miniatura, com aquells parcs temàtics on pots trepitjar la Torre Eiffel o la Sagrada Família i quedar-te tan a gust. Jo voto per la segona. Ja m’han cridat l’atenció diverses vegades.
A la classe de zumba pots seguir les estacions de l’any i complir amb les tradicions sense necessitat de consultar el calendari al mòbil. Avui, per exemple, és el dia mundial de l’Inici de l’Operació Biquini. Que com ho sé? Doncs perquè està més plena que mai, més encara que el 2 de gener. Demà tindrem les primeres baixes, no només són els cruiximents, són les guitzes que deixem anar algunes, unes simplement perquè no segueixen els passos i servidora perquè no té cap altre monument a mà, dic als meus peus.
Fa prop de tres anys que vaig a classe i he vist coses que vostès sí que creurien perquè segurament també van al gimnàs. També m’he vist al mirall i des d’aleshores no porto ulleres, ni lents de contacte. És ben cert que així tampoc no veig el professor, però tampoc no hi ha gaire diferència i
He vist coses que vostès sí que creurien perquè segurament també van al gimnàs
em puc consolar pensant que la pluja de trepitjades que deixo com a rastre es deu a la miopia. També a la falta de comprensió semàntica.
–Ara un pas a la dreta, dues bachatas, una salsa i dos passos a l’esquerra. –Perdó? –Seguim amb un heavy i una ona, ben tancada. No el segueixo. -I acabem amb un cor, tres peches... I un esgarip. El de la companya de l’esquerra: una de les noves no ha entès bé les paraules rares i se li ha tirat a sobre. Ara estan totes dues a terra. De ben segur que són les primeres baixes, ja veurem si torna la principiant. Estic per dir-li que amb el temps es millora, però no seria cert.
La classe de zumba és de color fúcsia, que és el color majoritàriament vestit per elles. D’ells n’hi ha pocs i normalment no se’ls hi fa atenció perquè ho fan fatal, molt pitjor que la que ho faci pitjor del sexe femení. No sé per què gairebé totes porten tops fúcsia, pantalons fúcsia, sabatilles d’esport fúcsia i de vegades fins i tot les tovalloles. Ara. Després de Nadal anem totes de negre, suposo que perquè el negre aprima. Després torna el fúcsia, ja els he dit que això és com el cicle de la vida, ens posem la gorreta de Pare Noel, ens disfressem els dies de carnaval i preparem el festival de fi de curs. Les classes continuen a l’estiu però jo no ho he viscut mai per explicar-ho, és a dir, a aquelles altures ja me n’he esborrat. Però tornem al setembre. És com la roda de la reencarnació. Eterna. Quin negoci, el de la classe, dic.
Acabo la sessió amb les endorfines ballant la rumba. Però no acaba la classe: les coreografies estan disponibles en línia i ens les envien per WhatsApp perquè practiquem a casa. Waka Waka a la cuina. Waka Waka veient The walking dead. Si fos l’única que ho fa, em preocuparia.