Lluita per la corona
Quan falten sis jornades, el City i el Liverpool, amb estils antagònics, lluiten per guanyar la Premier
Les visions contraposades del futbol del City i el Liverpool, reflex de l’estil personal dels seus respectius tècnics, Guardiola i Klopp, marcaran la recta final de la Premier, on els dos equips es disputen la condició de campions de Lliga.
És una rivalitat beneficiosa per al futbol: des d’una mirada oberta es pot gaudir amb els dos models
Guardiola i Klopp són carismàtics i privilegiats: els seus equips juguen com ells volen
El món del futbol mira cap a la Premier. Quan falten sis jornades per al desenllaç, dos equips lluiten frec a frec per aconseguir la Lliga anglesa. El tema no cridaria especialment l’atenció si no fos pel perfil dels contendents. Com en les bones pel·lícules, els protagonistes són antagònics, un fet que multiplica exponencialment l’emoció i el sentit de l’espectacle. Manchester City
contra Liverpool; Pep Guardiola contra Jürgen Klopp; música simfònica contra heavy metal; amplada contra verticalitat; blau cel contra vermell passió.
En aquesta dicotomia hi ha una particularitat. No hi ha bons i dolents. Vista de lluny, és una rivalitat fantàstica, estrictament esportiva, sobretot pel que fa als entrenadors. Els seus manuals de joc no s’assemblen gens, però en els dos casos poden ser atractius des d’una mirada oberta. I el cara a cara està presidit pel fair play. José Mourinho ja va exercir de projecte anti-Guardiola, sí, però contaminava el terreny de joc i la seva rodalia (física i mediambiental) amb exhibicions de mal perdre i mal guanyar. I el seu futbol, més enllà d’excitar els incondicionals, gairebé sempre moguts pel lema “La fi justifica els mitjans”, no va commoure mai els paladars sensibles. És obvi que la proposta de Guardiola és la més harmònica i la més estètica, guiada com està per paràmetres gairebé geomètrics, mitjançant l’anomenat joc de posició. Però, qui no ha caigut sota el poder de seducció del Liverpool i la seva aposta pel futbol vertiginós, també d’una indubtable plasticitat quan és practicat a l’estil inconfusible de Klopp?
Hi ha un aspecte indubtable. Si hi ha dos entrenadors influents i reconeixibles a través de la seva obra, és a dir, a través dels seus equips, aquests són Guardiola i Klopp. En realitat, en això consisteix ser entrenador, en la comunió entre banqueta i gespa. La simbiosi.
Posem per exemple dos partits recents. Dissabte el City va visitar el Craven Cottage, el bufó i centenari estadi del Fulham, i va guanyar 0-2 sense gairebé escabellar-se. És cert que el rival té gairebé un peu a Segona, però els citizens van desplegar el futbol esperat: possessions llargues a un ritme alt, una estudiada distribució dels futbolistes sobre el terreny de joc de manera que les línies sempre estiguin juntes, el desgast de l’oponent, que només pot córrer, i una pressió avançada i coordinada per forçar l’error i aprofitar-ho en camp contrari, a prop de la porteria. De fet així van arribar els dos gols, obra de Bernardo Silva i Agüero. Les victòries del City acostumen a ser per punts, amb jugadors clau com De Bruyne, el galvanitzador del joc ofensiu, o Sané, un diamant cada vegada més polit. Guardiola sempre mira de treure la pilota jugada des de la porteria, com saben prou bé (i aplaudeixen) a Barcelona; però, davant la pressió alta, últimament fa com Valverde: servei de porteria llarg però estudiat; prohibit rifar-la.
Fixem-nos en l’altre partit, el Liverpool-Tottenham de diumenge passat. Els reds van ser el que volien ser a la primera part. Laterals que burxen (Robertson és un punyal per l’esquerra) i atacs d’una intensitat increïble en què la mobilitat de Firmino, Salah i Mané (quin futbolista) desarboren a qualsevol. A la segona part es van refugiar al seu camp i van sortir al contraatac. No tenen tants registres com el City i les van passar magres per guanyar a l’últim minut. Al davant, això sí, hi tenien un senyor equip, el Tottenham de Pochettino.
Fent un cop d’ull a la història, el duel és molt més desigual. El Liverpool és un dels gran d’Anglaterra. Al seu palmarès hi té 18 lligues, només superat pel Manchester United, que en té 20. Malgrat que els propietaris són nord-americans, el club encara destil·la tradició, en contraposició amb un City més identificat amb els clubs rics nouvinguts, en el seu cas gràcies als propietaris dels Emirats Àrabs.
El City, que al llarg de la història ha guanyat cinc lligues (1937, 1968, 2012, 2014 i 2018), és el líder amb un punt d’avantatge. El calendari sembla més favorable als reds, que tenen en el Chelsea el pitjor rival d’aquí al final, a Anfield; el City, per la seva banda, s’ha de trobar amb el Tottenham, el seu adversari també a la Champions, i, atenció, amb el United a Old Trafford.