Deixar de preguntar
institucions. Últimament passa molt de temps a Roma, i considera Salvini i Orbán com els actors clau en aquest procés. Segons va dir en una conferència de premsa a la capital italiana la setmana passada, les eleccions de maig són les més importants de la història de la UE perquè els populistes podrien arribar a obtenir “la meitat de la presència total al Parlament Europeu”. Bannon, a través de The Movement, una espècie de lobby que ha creat amb aquest propòsit, s’està reunint amb una desena de líders polítics d’aquests partits en un hotel del centre de Roma, amb la funció de cheerleader (animador). També s’ha vist amb càrrecs de Vox, però no ha volgut dir amb qui, i ha afirmat que anirà a Espanya pròximament per ajudar-los en les eleccions generals. Per Bannon, el gran triomf d’aquests partits d’ultradreta és forçar els altres a assumir el seu discurs. “Soc un gran admirador de Vox –va afirmar– perquè ha empès la resta de partits de la dreta cap al costat nacionalista”.
Avui, justament, Salvini, que és en una reunió de ministres de l’Interior del G-7 a París, es veurà amb la dirigent francesa, Marine Le Pen, com va anunciar ella ahir per Twitter.
Esperonat per les enquestes que li donen per sobre del 30% del suport italià, Salvini se sent molt còmode portant la veu cantant de la ultradreta europea. A Itàlia no para de sumar victòries electorals en regions, també al sud, on fa anys la Lliga no hauria somiat mai aquests resultats. Després de guanyar a Basilicata, ja va avisar que el pròxim pas seria Europa. Dilluns presentarà les seves cartes.
“Ser corresponsal a l’Àfrica és una mentida”, diu el corresponsal de
La Vanguardia a l’Àfrica. Ser corresponsal és una mentida en qualsevol lloc del món: en el fons, només som corresponsals al territori que la nostra mirada pot abastar, i amb prou feines. I aquesta mentida és especialment immensa a l’Àfrica: al seu interior gairebé caben la Xina, Europa, els Estats Units i Oceania junts.
El que abastava la mirada dilluns passat en la presentació del darrer llibre de Xavier Aldekoa era la gent, molta gent amb ganes d’escoltar al CCCB, amb la periodista Rosa Maria Calaf conversant amb l’autor. Escoltar un corresponsal conscient d’una paradoxa: en el bon reporterisme, que té les persones com a pedra angular, “les preguntes deixen de ser importants”.
Indestructibles –publicat per Península en castellà i Columna en català– és un fresc africà d’històries personals. “No és un llibre de guanyadors, per més que els seus protagonistes de vegades triomfin –explica el reporter–. Tampoc de perdedors, encara que algunes d’aquestes històries africanes tinguin finals amargs”.
Un llibre que compleix les pautes que fan gran aquest ofici. Deixar-se portar: “Sempre penso: tant de bo no em surti el que espero, tant de bo que la situació em sorprengui”. La dignitat: “No he volgut definir les víctimes només per la ferida”. La fugida dels tòpics: “Ni totes les víctimes africanes són dones ni tots els salvadors són blancs”. I el sentit de l’estètica: “La bellesa de les paraules és una manera de dignificar el que passa”.
Indestructibles compleix, a més, una norma bàsica del reporterisme (i, per tant, de la vida): l’extraordinari sempre ve de l’ordinari.
Hi ha un punt màgic en aquest ofici i que aquest llibre desprèn: quan l’altre et comença a mirar com tu el mires a ell. Li va passar al fotògraf Guillermo Cervera quan navegava en un pesquer-pastera il·legal de Bengasi a Malta. Després de fotografiar els refugiats libis del vaixell, va sortir un nen amb un mòbil i –clic!– el va fotografiar a ell.
Tot el llibre té un aire de mirall. “Aquest –diu Aldekoa– és un llibre sobre éssers humans que ho intenten. Com nosaltres”.
Com Kasigwa, que intenta esborrar de la seva ment un avi que va matar amb un kalàixnikov.
“Kasigwa –escriu al llibre– tenia tretze anys i no podia treure’s del cap el dia en què va assassinar a cops de culata aquell home gran. El va matar a casa seva, davant de la seva família, en un llogarret de tova i canyes a l’est de la República Democràtica del Congo, perquè es negava a dir-li on tenia amagats els diners. Els va trobar després: divuit euros al canvi. Kasigwa havia matat abans amb el seu AK-47, perquè quan un té tretze anys i n’ha passat més de dos com a nen soldat a la selva s’acostuma a combatre la por a trets. Però aquell avi va ser diferent.
–Per què no em va donar els diners? Vaig haver de donar-li al cap. Una vegada i una altra. Maleït home, ara què faré?
El dia en què Kasigwa es va cansar de dir-me mentides, va començar a dir-me la veritat –continua relatant Aldekoa–. Ho vaig saber perquè aquell matí va plorar desconsolat i ja no va poder parar. Em va confessar que algunes nits se li apareixia la imatge d’aquell home. –I ja no puc més, saps? Sí, ho sabem. Perquè no tenim un corresponsal a l’Àfrica. El tenim entre els africans. Que no pregunta: es fon amb la gent. I que no explica només el que passa: ens explica el que queda.
“No he volgut definir les víctimes només per les seves ferides”, diu Xavier Aldekoa del seu darrer llibre