La locomotora i les xifres que descarrilen

Intens fins i tot en les xifres. Així va ser el primer debat entre candidats per Barcelona per a les eleccions del 28-A, amb afirmacions de caràcter econòmic que han merescut la revisió de l’equip de fact checking electoral de La Vanguardia.

La cap de llista del PP, Cayetana Álvarez de Toledo, la va encertar quan va afirmar que Catalunya va crear el 50% de l’ocupació pública el 2018. Segons l’EPA de l’any passat, Catalunya va aportar 67.500 dels 136.300 del conjunt de nous llocs de treball públics.

Però Álvarez de Toledo va errar en dos conceptes clau. Primer, en els llocs de treball. No van ser tres milions els llocs de treball nets generats en els set anys de Mariano Rajoy, sinó 1.191.000, segons dades de l’INE. I, sobretot, quan va afirmar que Catalunya ja no és el motor econòmic d’Espanya.

Les xifres encara desmenteixen la candidata popular pel que fa al pes de les economies autonòmiques. Catalunya continua sent la locomotora espanyola, amb una aportació d’un 19,2% del PIB, davant de Madrid, que en genera un 18,9%, segons l’última revisió publicada per l’INE el desembre del 2018. És cert que hi ha previsions de l’Airef i un estudi de Funcas que vaticinen un sorpasso de Madrid, però encara no hi ha xifres oficials que ho avalin, malgrat que el PIB madrileny, segons l’INE, va créixer una dècima més (un 3,3% per un 3,2%).

L’aportació al PIB és el que ha de determinar, segons la controvertida disposició addicional tercera de l’Estatut vigent, el nivell d’inversió de l’Estat al territori català. I en aquest terreny va pecar d’optimisme Meritxell Batet, candidata del PSC, en el debat organitzat per La Vanguardia.

Batet va assegurar que els pressupostos del Govern Sánchez que van ser retirats del tràmit parlamentari complien, per primera vegada, amb el compromís que marca l’Estatut. Però en realitat quedaven curts. El projecte de comptes de l’Estat assignava un 16,8% de les inversions territorialitzables a Catalunya: 2.051 milions, un 52% més que en l’últim exercici de Rajoy. Tot i així, es quedava lluny del 19,2% de l’aportació del PIB català.

La partida s’hi acostava més si s’hi afegien 200 milions d’euros de deutes pendents que l’Executiu socialista també havia pressupostat i que corresponien al primer dels quatre terminis per satisfer els 750 milions de la disposició addicional tercera del 2011. Sumant aquest deute i d’altres de reconeguts per l’Executiu, la inversió pujava fins a un 18,2%, encara per sota de l’objectiu.

Gabriel Rufián, el número dos d’ERC per Barcelona, es va apuntar al ball de xifres. Entre els seus encerts, les 5.005 places a Educació, la convocatòria més alta de la dècada. Però li va faltar context: el concurs reduirà la interinitat i no augmentarà el nombre de professors.

Rufián també va ser imprecís quan va parlar dels pressupostos de la Generalitat. Els del 2017, prorrogats el 2018, no van ser els de més despesa social de la història catalana. Segons l’Idescat, la despesa va ser més alta el 2010 a les partides de Salut (9.709,39 milions per 8.806,71 el 2017), d’Educació (5.317,61 per 4.821,14) i Treball, Acció Social i Família (que abans anava per separat, de 3.023,08 milions a 2.872,03). Els pressupostos del conseller Pere Aragonès, que no va arribar a aprovar el Consell Executiu, sí que tornaven als nivells del 2010 i en alguns casos el superaven, i la despesa social suposava un 70% del total.

Rufián va relliscar quan va dir que no se n’havia anat de Catalunya cap de les 98,9% empreses petites i mitjanes. Però les dades facilitades pel Departament d’Economia a l’equip de fact checking el contradiuen. Entre octubre del 2017 i juliol del 2018 van canviar de seu 3.700 empreses catalanes. Aquesta fuga no va impedir que Catalunya tanqués el 2017 amb un guany net de 9.385 empreses, fins a un total de 618.366. De les empreses que van decidir canviar de seu en aquest període, un 80% són micro i petites empreses. Un matís important al que va dir Rufián.

*Informació amb aportacions d’Eduardo Magallón, Iñaki Pardo i Carina Farreras.