Telemàtica
Com és lògic, els mitjans periodístics han titulat la notícia del Constitucional per la banda de la investidura, i el titular no ha estat cap sorpresa: “El TC anul·la la llei catalana que permetia la investidura no presencial del president de la Generalitat”. És a dir, ha prohibit investir el president Puigdemont en la distància, la qual cosa estava cantada, atès el posicionament del Constitucional durant tot el procés català. I amb aquesta prohibició ha anul·lat un supòsit que ja s’havia produït en el passat a la Cambra catalana i que preveia casos com el de Puigdemont, però també d’altres com el de malaltia del candidat. Per majoria absoluta, l’article 1 del reglament permetia el debat d’investidura sense la presència directa del candidat, tot usant altres mètodes, escrits o telemàtics. I el TC, novament, ha imposat el seu criteri i ha anul·lat una decisió catalana.
Res de nou en un Constitucional que ha esdevingut el martell d’heretges de l’Estat, en el seu afany de controlar la sobirania catalana. Una nova llei catalana, doncs, cau sota la guillotina de l’Alt Tribunal, i ja són tantes les decapitades, que aviat entrarà en el llibre Guinness dels rècords, no endebades tant PP com PSOE han fet
En ple segle XXI el Constitucional torna als temps de la impremta; o del papir, fins i tot
servir el Constitucional com un parlament paral·lel, cada cop que han volgut erosionar les decisions del Parlament català. Però, si bé el titular de la investidura és el més cridaner de la resolució emesa pel TC, hi ha un subtítol molt sucós que no era tan previsible i encara és més difícil de justificar: la prohibició de l’article 2, que preveia que “el Govern i els altres òrgans col·legiats poden constituir-se, convocar i celebrar sessions, adoptar acords i remetre actes tant de manera presencial com a distància”. En ple segle XXI, doncs, just quan els consells d’administració de grans trusts financers o empresarials es fan per via telemàtica, i també es fan conferències de premsa, reunions entre centres d’intel·ligència, negociacions entre països, acords internacionals, etcètera, el Constitucional espanyol torna als temps de la impremta. O del papir, fins i tot. Els termes argumentals són tan premoderns que causen vergonya aliena. Assegura que “la separació física no permet conèixer tot el que està succeint en un altre lloc” i ho adorna amb qüestions com la seguretat o el risc d’interferència o el secretisme. És a dir, el Govern català, per obligació del TC, ha de renunciar al segle XXI. La qual cosa és encara més surrealista quan recordem que, durant el 155, tots els ministres i funcionaris espanyols que governaven Catalunya usaven la telemàtica per donar ordres i despatxar amb els directors generals. Aleshores no hi havia els pretesos riscos que anomena el Constitucional? Els ministres espanyols poden i els consellers catalans no? Certament, l’obsessió d’Espanya per controlar Catalunya és tan bèstia, que arriben al ridícul d’anul·lar la modernitat.