Imperis imperdonables
Vaig assistir el 1992 a una jornada commemorativa del centenari del descobriment a San Juan Cholula, a Mèxic. No va faltar el retret ¿inevitable?: “Vostès van venir aquí i van perpetuar una escabetxada en robatori d’or i plata”. Com que no havia previst la possibilitat d’aquesta ocurrència vaig contestar tot d’un plegat: “Mireu, a nosaltres ens van envair els romans més de mil cinccents anys abans per endur-se l’or i la plata que hi havia en abundància a la península Ibèrica i van matar tot el que va fer falta. Per què no aneu a Oceania o allà on pugueu a conquerir un imperi?”.
Talleyrand deia que la traïció és una qüestió de dates, i els imperis sembla que també. Hi ha segles en què un no està per a imperis i tampoc a ningú no li agrada que els hi refreguin com si la història fos responsabilitat només d’uns quants.
Els fenicis van donar nom a Espanya des de les seves primeres arribades a la nostra Península per canviar mercaderies a Orient per certs metalls, en especial plata elaborada pels ibers. Li van dir ja per sempre Spania, span, que significa l’ocult, l’ignot. Posidoni ho asseguraria, per ell la nostre terra “no era rica pel que mostrava, sinó pel que amagava”.
El territori hispà en els temps remots de la prehistòria va ser considerat com el país més ric i privilegiat de l’ecumene per l’abundància en metalls útils. La llunyana Hespèria era llavors com Mèxic i el Perú al segle d’or, o com els Urals i l’Àfrica del Sud després. L’or i la plata, el coure i l’estany, components del bronze; el ferro, de mineral abundant i difícil metal·lúrgia; el plom pesat i tou, el singular i meravellós argent viu, les pedres rares i els bonics marbres constituïen un objectiu per a la cobdícia dels pobles de l’Orient mediterrani. En aquest mar va assolir una gran difusió el mite del Jardí de les Hespèrides, Spania i després Hispània, a la frontera màgica de
Finis Terrae. Llegendes fantàstiques van recórrer els països riberencs, portades per viatgers que tornaven d’un món tan distant i misteriós: clima idíl·lic, bonics jardins, hortes fèrtils, grans boscos pletòrics de caça, jaciments enlluernadors de metalls preciosos..., tot això guardat per un poble de guerrers ferotges que vestien de fosc i regalaven ornaments de plata fina a les seves dones.
La faula de Spania devia adquirir caràcters insospitats. Aristòtil, Posidoni, Estrabó i Ateneu, entre d’altres, es van fer ressò de relats de Diodor de Sicília sobre un esdeveniment portentós ocurregut molt abans a Hispània. La imprudència d’uns pastors va provocar un foc terrible que es va estendre per boscos i selves durant setmanes i setmanes –Pirineu, la muntanya ígnia–. L’incendi va ser tan gran i persistent que va cremar la terra, es van liquar els metalls i des de les muntanyes descendien a les valls rierols de plata pura. La llegenda no és inversemblant: el carbó mineral cala foc i abrasa els jaciments de plata fins a liquar-la i vessar-la, en fastuosa lava, cap a les valls mediterrànies. Es pot demanar més? Amb un malbaratament tan gran feia Espanya la seva entrada en la història.
Hespèria va ser l’Amèrica de l’antiguitat, rica en metalls i vegetals; va ser Sepharad per als jueus errants, jardí del profeta, claustre de monjos cristians. En aquesta terra amable van conviure les tres grans religions i cultures de la Mediterrània, i del món antic. Va conèixer de primera mà fenicis, grecs i romans; visigots, moros i jueus. Va comerciar amb Orient, va estudiar a Ripoll, va ensenyar a Salamanca i va traduir a Toledo. De la Mediterrània va passar a l’Atlàntic: l’esfereïdora evolució. El canvi d’escala del Mare Nostrum a l’Oceà ignot es va fer des de la península Ibèrica; no en va és la falca d’Europa, el fulcre on els dos mars donen suport a la desigual balança. Va explorar Amèrica, va circumnavegar la Terra, va conèixer l’Àfrica i Àsia. Va erigir el primer imperi modern, va voler dominar Europa i va fracassar abans que els països que la van imitar. Després es va tancar a esperar la seva hora. Debilitada per una llarga sèrie de guerres civils, d’intransigència i expulsions, que emergeixen per fi d’una edat conflictiva per obrir els ulls a Europa i al món.
Cal demanar perdó pels imperis? Segurament, però qui comença? Quan Melina Mercouri va demanar a Anglaterra que tornés els marbres del Panteó adquirits per lord Elgin, una conservadora del British li va suggerir que primer els grecs podrien tornar les estàtues que Alexandre va espoliar als perses. I així anar-hi anant. Per què no muntar una sessió plenària expiatòria de l’ONU per a catarsi col·lectiva de la història? Alguna cosa semblant a les confessions espontànies de les purgues comunistes.
Cal demanar perdó pels imperis? Segurament, però qui comença?