Diòptries i utopies
Fa cinquanta anys que Pau Riba va publicar el disc Dioptria, una fita de la música a Catalunya i de la cultura catalana en general. Ermengol Passola, l’amo del segell Concèntric, va apostar per la creativitat d’una colla de joves que trencaven els límits ideològics i estètics, en el moment en què tot bullia. En una entrevista a El Punt Avui, Pau Riba diu això quan el periodista Guillem Vidal li demana “què hi havia en aquella època de desenfocat”, atès el títol de l’àlbum: “Tot. L’organigrama general que se’ns presentava als joves era una absurditat. ‘No pots fer-te palles, no pots follar, després has de fer el servei militar, quan l’acabes t’has de buscar una feina, aleshores ja pots començar a buscar una parella i, quan ja la tens, sense experiències prèvies, fundar una família’. Era una cosa d’aquelles per dir: tranquil, tranquil... Tornem a començar l’organigrama i a veure si ho muntem tot plegat més racionalment i d’una manera una mica més tranquil·la”. Els savis van aixecar acta que els joves, durant la dècada dels seixanta, s’havien convertit en una nova classe social. Vacunes i bons aliments, deixar de vestir com els pares, buscar el sentit de la vida, no patir per tenir una feina. Obrir les finestres. Sense aquesta ruptura mental, no seríem com som ara.
No sé si avui els joves continuen sent una classe social. Diria que no, ara hi ha tantes maneres de ser jove com maneres de ser adult, microidentitats a balquena, una mutació incessant, cada individu pot ser una tribu urbana irrepetible, el mite de la peça única portada a la pròpia vida. Però alerta amb les comparacions. Si som justos, cal dir que llavors, en els seixanta i els setanta, hi havia joves
com Pau Riba i també molts joves que no tenien res a veure amb la contracultura; de fet, una immensa majoria vivia dins del marc establert i no el qüestionava. El fet important és que la minoria que va impugnar l’estil de vida dels pares va aconseguir que els seus valors de contestació acabessin desplaçant, redefinint o reorientant els valors tradicionals, i que això quallés en una nova mentalitat mainstream, d’unes noves classes mitjanes amb més nivell de renda i la creença que el progrés era una festa amb barra lliure que no tancaria mai.
“Em mantinc fidel a la utopia hippy, tot allò continua sent vàlid”, afirma Riba. Alguns pensen com ell, altres van ser yuppies, molts ho guarden al bagul dels records. Dioptria és el disc d’una època de benestar que tenia nostàlgia d’un món que mai no va existir i, per això, proposava una nova relació amb la realitat, més enllà dels déus i dels dòlars. Com si encara fos possible viure al paradís. Aquella utopia va triomfar, però ho va fer d’una manera que ni l’artista ni els savis havien previst: va ser absorbida pel mercat, que s’adapta sense problemes a tots els nostres somnis.
Cada individu pot ser una tribu urbana irrepetible, el mite de la peça única portada a la pròpia vida