Londres en 48 hores
Les finestres del nostre hotel a Londres no es poden obrir. En un vidre detectem l’orifici d’una clau que la recepcionista, de trets orientals, es nega a lliurarnos per motius de seguretat. Amb molt sentiment i gesticulació ens explica alguna cosa com que la gent es tira contínuament per les finestres. No serveix de res assegurar-li que no tenim intencions suïcides sinó ventilatòries, i que fins i tot en el cas que canviéssim d’opinió sobtadament, no podríem passar els nostres cossos per la petita obertura que oferirien aquests vidres. La recepcionista continua gesticulant suïcidis i mantenim amb ella una discussió que tampoc no ens interessa tant.
El que tenim al cap, com és natural sent aquí, és el misteri del Brexit. I ens agradaria preguntar-li què n’opina ella; si la seva feina corre perill o ja té alguna classe de rang que l’acrediti com a britànica de soca-rel. I què seria això exactament: venim de dinar en el petit restaurant que ens ha semblat d’aspecte més british i ha resultat ser de menjar italià cuinat per portuguesos. La motivació del Brexit només és tancar les portes
als immigrants, ens ha dit un immigrant que treballa i paga els seus impostos, com la immensa majoria d’ells. És difícil passar per Londres i no dedicarse una mica a indagar aquest assumpte a peu de carrer, amb certa obsessió detectivesca: el Brexit és ja la cosa més famosa d’Anglaterra. La seva galeta més típica, per dir-ho d’alguna manera, el producte britànic més característic, per davant del te o les melmelades.
Una cosa que té a més el ganxo de la seva imprevisibilitat, i l’enigma monumental del seu ideari, amb mig món preguntant-se què se n’ha fet de la dramatúrgia dels fets al bressol del teatre que va donar a llum Shakespeare. A qui se li va oblidar tenir un pla previst abans d’impulsar la cosa? Que a tots els artífexs se’ls passés per alt aquest detall fa pensar sobre l’estat neuronal contemporani, per dir-ho d’alguna manera.
Però la preocupació suïcida d’aquest hotel i la seva recepcionista és una pista falsa. Res no ens diu que el Regne Unit tingui una taxa de suïcidis vistosa. El que sí que sembla clar és que la migració és a l’ADN d’aquesta ciutat. I que el Brexit és al carrer, encara que a Londres guanyessin els partidaris de la permanència amb un 75% dels vots. No direm que a la mínima que bades algú et fica una pancarta a l’ull, però gairebé. N’hi ha prou amb un petit passeig pel centre per ensopegar amb londinencs que porten pancartes a favor i en contra. Gent que no sabem si ve i va de diferents manifestacions, o és que els diumenges ja surt de casa amb la pancarta posada, amb un aire bastant relaxat, tot cal dirho, propi potser de la flegma anglesa, que deu ser l’últim que es perd.
El Brexit és ja la cosa més famosa d’Anglaterra; el seu producte més típic, per davant del te