Què no han entès?

Cada vegada que apareix l’eutanàsia a la plaça pública, els afectats despullen la dignitat. Perquè els altres puguin posar-se al seu lloc, parlen d’ennuegar-se amb la saliva, de dolor sense intervals, d’impossibilitat de moure voluntàriament el cos, de patiment sense sortida. D’allò que per a ells és una no-vida.

Són nus descarnats que semblen imprescindibles perquè s’entengui per què ja no es vol continuar. Per què una persona reclama el seu final per sentir-se precisament propietària de la seva vida. Per què la mort voluntària és, en el seu cas, un acte d’autonomia personal.

Els intents de regular l’eutanàsia i el suïcidi assistit per donar resposta a aquesta possibilitat, sense posar en perill la protecció de la vida ni conculcar el deure d’una assistència adequada a la malaltia i el dolor, acaben naufragant sempre. Cada pocs anys arriba una proposta al Congrés. Al cap d’uns quants mesos, naufraga mentre es torna a parlar de cures pal·liatives, de compromís deontològic de les professions sanitàries amb la preservació de la vida, de pendents lliscants...

La dignitat i l’autonomia personal, l’essència d’aquesta qüestió, desapareix del llenguatge. Desapareix i, de passada, en difumina d’altres, com el dret a decidir sobre un mateix, el de la intimitat, el de rebutjar tractaments, el de ser informat correctament per prendre decisions... Tota una llista d’adquisicions recents que han amarat en tot just dues dècades les relacions dels ciutadans amb els serveis sanitaris i amb la malaltia.

L’eutanàsia i el suïcidi mèdicament assistit van una mica més enllà. No gaire. Hi ha normatives al voltant amb prou desenvolupament i temps d’experiència per tenir idees clares que delimiten els riscos i estableixen les vies per les quals es pot exercir aquest dret que apel·la a la dignitat, personal i intransferible.

Què no han entès els legisladors? D’on neix la por que paralitza les iniciatives una vegada i una altra?

Hi ha alguna cosa que no han entès quan hi ha un home va estar detingut per haver ajudat la seva dona en la seva decisió d’acabar. Per haver-la ajudada a exercir el seu dret encara no legislat.

És cert que per a una part dels ciutadans la vida pertany a una instància superior i no s’ho plantegen. Però una societat plural com aquesta no legisla en funció de creences religioses, sinó partint del parer ampli del col·lectiu humà, que afegeix, decenni a decenni, drets nous, i més profunds.