En espera del burofax
El temible burofax encara no ha arribat, però després de trucar infructuosament al propietari durant els últims dos mesos el desenllaç és més que previsible. No hi haurà renovació del lloguer i si n’hi ha, la renda serà inassumible. Ja paga 1.350 euros, té una bona feina, és pare divorciat amb custòdia compartida, però haurà de buscar-se un altre habitatge. El que més el preocupa és que la seva futura casa sigui a prop de l’escola dels seus fills i poder quedar-se al barri. La situació no és més bona a l’Eixample, on una inquilina acaba de fer les maletes amb la seva parella i la seva filla i s’han traslladat a Sant Feliu, on s’han comprat un pis. L’habitatge pel qual pagaven 970 euros costa, un mes després de marxar, 1.400 euros. I mentre uns es traslladen, d’altres busquen l’enèsim pis per compartir o es congratulen de la proesa de fer tretze anys que són al mateix habitatge, bastant atrotinat i sense que els arreglin l’escalfador, però amb pujades que es limiten a l’IPC. Tal com està el mercat és tot un èxit.
Tots aquests exemples són reals. Gent que té una feina, més ben o mal pagada, amb dificultats per trobar un lloc per viure. Diuen que els lloguers es comencen a moderar, que a la fi s’ha tocat sostre després d’un increment continuat d’un 40% en cinc anys. La veritat és que els ciutadans no poden pagar més. Amb els salaris estancats o en retrocés des de la crisi, és inviable destinar una gran part dels ingressos a un sostre
No hi ha una vareta màgica per resoldre el problema de l’habitatge i qui digui el contrari menteix
per arrecerar-se. També cal menjar, vestir-se, moure’s per la ciutat i potser, sí queda alguna cosa, sortir a divertir-se. Per això n’hi ha molts que s’estimen més marxar fora de la ciutat i estalviar-se un procés que es repeteix cada vegada que cal renovar el contracte i que genera angoixa, llàgrimes i moltíssima desil·lusió.
No hi ha una vareta màgica per resoldre el problema de l’habitatge i qui digui el contrari menteix. Tant és que sigui abans o després de les eleccions. Costa molt recuperar el que no s’ha fet fins ara i la situació no canviarà ni d’aquí quatre anys ni d’aquí vuit. Tampoc no és feina per a una única administració. Per això, resulta descoratjador el poc interès exposat pels caps de llista per Barcelona en les eleccions generals durant el debat de dimecres, organitzat per La Vanguardia, en què havien d’aportar idees sobre aquest tema. I més lamentable és la batalla protagonitzada aquesta setmana per Generalitat i Ajuntament a costa del decret llei de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge, amb acusacions de “deslleialtat institucional” i “de mentir” que han anat d’un costat a l’altre de la plaça Sant Jaume. Si és tan urgent buscar solucions, per què s’han de barallar. La qüestió requereix grans consensos i els nostres responsables polítics semblen impossibilitats per arribar-hi. És urgent aconseguir un pacte d’Estat entre totes les administracions, en el qual també participin les entitats socials vinculades a aquesta problemàtica i que compti amb la complicitat dels promotors. La col·laboració publicoprivada és determinant per començar a canviar la situació en què viuen massa famílies.