De part (del procés)
La iniciativa de Jordi Évole d’obrir un debat sobre el paper dels periodistes (noteu que no dels mitjans de comunicació) no només és necessària, sinó també higiènica. Algun paper important hem tingut els que ens dediquem a la informació en tot el que ha passat a Catalunya els últims anys.
En un moment determinat de la carrera que va emprendre Artur Mas en plena crisi econòmica, hi va haver periodistes que van considerar un deure patriòtic posar-se de part del procés. Aquesta tria, de manera automàtica, va situar els que no ho van fer en una espècie de trinxera contrària. Si no estàs amb mi, estàs contra mi. Així és com funcionen els processos de polarització. I hi ha poques qüestions que divideixin més qualsevol col·lectiu humà que la possible secessió d’un país.
En aquesta dinàmica, el debat sobre el paper dels periodistes perd una mica de justícia, perquè els que van creure
que no s’havien de deixar portar per la iniciativa d’uns polítics estaven, en aquesta controvèrsia, en igualtat de condicions que els que sí que ho van fer.
La falsa discussió és considerar que el periodista ho ha de ser de part. Tots cometem errors cada dia, però en el codi deontològic de la nostra professió aquest límit és clar per a tothom. Tot i això, en el cas del procés, les línies divisòries van desaparèixer per a alguns. Dit d’una altra manera, un periodista pot ser independentista en les seves conviccions, però no hauria de deixar que això influís en la seva feina fins al punt de relatar les coses com sap que no són, sinó com vol que siguin.
Al Salvados d’Évole només hi havia periodistes de ràdio i de televisió. Si el programa de La Sexta va tenir moments de tensió, és imaginable que un debat de característiques semblants amb premsa escrita (web i paper) pot donar per a escenes del mateix calat.
Una altra qüestió és el paper dels mitjans de comunicació públics. En futures anàlisis del que ha passat seran una part important de les conclusions.
El paper de tots els periodistes en aquestes redaccions no ha estat fàcil. A Televisió Espanyola, els informadors van arribar a elevar protestes públiques per informacions que van considerar esbiaixades en el seu propi mitjà en més d’una ocasió. A TV3 i Catalunya Ràdio, això no va passar mai.
Els mitjans de comunicació privats són una altra cosa. Cadascú ha mantingut la seva pròpia línia editorial i són els lectors o oients els que decideixen si els informen de manera adequada.
La qüestió a Salvados va ser si els periodistes havíem “comprat” (en el sentit d’assumir) el procés. No tots. Molts ho van fer de bona fe, però hi ha un moment en què les evidències són tan palmàries que es pot i s’ha de posar el fre de mà. Per això és pertinent la resposta-pregunta d’Évole a Mònica Terribas sobre si havia d’admetre que li havien mentit: “Per què no?”.