Puyal busca Fabra
L’oratòria requereix un gran domini de la pausa. Joaquim Maria Puyal ho sap i per això, durant el seu discurs d’acceptació de la Medalla d’Or de la Ciutat al mèrit esportiu, va crear corrents d’aire per esponjar el sentit de les seves paraules. Gràcies a una estructura pensada per incloure records, reflexions, agraïments i fins i tot retrets sense càrrega autocompassiva, va donar una lliçó de com es pot fer un discurs aparentment humil amb una complexitat formal només a l’abast d’uns quants privilegiats. L’únic que no va poder controlar va ser l’emoció, tot i que, quan va emergir, la va saber torejar reprenent el fil interromput per uns aplaudiments imprevistos.
Els assistents van tenir temps de comentar la jugada i, en converses de canapè i galeria gòtica, alguns es van sorprendre que fos l’alcaldessa Ada Colau qui hagués pensat a concedir a Puyal la màxima distinció consistorial (a proposta de la comissionada d’esports Marta Carranza). La casuística d’oblits en aquest àmbit donaria per a una telenovel·la patriòticament sòrdida, però no hem de descartar que de vegades no s’hagin coordinat el ritme de propostes amb la voluntat d’alguns candidats o que, a l’inrevés, les propostes potencials hagin ensopegat amb el conformisme burocràtic o el mur sectari dels que, en nom de la
Puyal ha demostrat estar per damunt tant de la misèria dogmàtica com del totalitarisme clientelar
col·lectivitat, tenen la responsabilitat de mantenir una jerarquia de virtuts exemplars. Dit d’una altra manera: hi ha qui se sorprèn que a Puyal no li hagi concedit aquesta medalla un polític més dels seus, la qual cosa confirma que Puyal està per damunt tant de la misèria dogmàtica com del totalitarisme clientelar de l’etiquetatge i que ha sabut mantenir-se al marge del periodisme de peatge.
Tot això ve a tomb d’una proposta. Per documentar-se sobre la medalla, Puyal va submergir-se en la llista d’honorats. Hi va trobar Apel·les Mestres, de qui va rescatar la fotografia de l’acte de lliurament. I també va trobar, publicada a La Vanguardia, la notícia de la concessió de la Medalla d’Or a (sic) “Pompeyo Fabra”. Era a principis de l’any 1938, en el moment més cru de la Guerra Civil. Puyal va buscar la fotografia de l’acte de lliurament a la mateixa hemeroteca on havia trobat la d’Apel·les Mestres, però no va tenir la mateixa sort. Insatisfet, va voler consultar l’eminència en Fabra, Jordi Mir, que li va enviar el decret de concessió de la medalla però tampoc va trobar la foto de l’acte. Total: Puyal li ha demanat a l’alcaldessa que investigui si la concessió es va celebrar o va quedar eternament posposada per l’ona expansiva de la guerra i per les tràgiques seqüeles de la postguerra. Colau ha dit que ho investigarà per, en cas que no s’hagués pogut lliurar la medalla aleshores, reparar aquesta anomalia. És una idea que confirma que hi ha iniciatives cíviques que ens dignifiquen a tots i que estan per damunt dels nostres.